Judici a la pervivència del franquisme

La setmana passada, es va commemorar el Dia Nacional de l’Exili i la Deportació, en memòria dels fets esdevinguts el 5 de febrer del 1939, en què els màxims representants de les institucions republicanes catalanes, basques i espanyoles van haver d’anar frontera enllà, juntament amb centenars de civils i militars. Paradoxalment, es va fer la commemoració estant a l’exili una part del govern que l’havia instituït. I amb una altra part d’aquest govern il·legalment cessat pel govern espanyol –amb el suport de PSOE-PSC i Ciudadanos– a la presó. O a casa, en llibertat vigilada. Tot per les seues idees polítiques.

Uns dies abans, s’havia esdevingut el Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust. Algunes d’aquestes víctimes, lleidatanes. Que o bé van ser precisament deportades havent estat capturades a l’exili, o bé ho van ser des de Lleida mateix, durant els primers anys del franquisme. Com vam recordar dilluns passat, membres de la Plataforma Lleida Lliure de Franquisme, de la qual és membre ERC, i alguns familiars de persones deportades i exterminades als camps nazis, ho vam fer davant l’escultura instal·lada fa poc més de 15 dies en record a les víctimes de l’Holocaust. Una escultura instal·lada –quin menyspreu i quina indignitat!– a pocs metres del carrer que porta el nom d’un alcalde que, segons la historiografia, en poc menys de dos anys de mandat va firmar ordres d’execució i de deportació de centenars de lleidatans.

Aquest dijous es veurà el judici per la demanda judicial que la Plataforma Lleida Lliure de Franquisme va presentar, conjuntament amb la Comissió de la Dignitat, contra l’actual alcalde de Lleida per incompliment de la Llei de Memòria Històrica. Per la seva obstinació a mantenir en el nomenclàtor de la ciutat els nou noms de carrer dedicats a persones que van tenir vinculació amb el franquisme. Per la vergonya que continuem passant a Lleida per tenir carrers i espais públics que honoren la memòria de personatges que van contribuir a la rebel·lió franquista, a l’esclat de la Guerra Civil i a la repressió i la revenja d’un franquisme que va afusellar, dur a l’extermini o empènyer a l’exili centenars de persones innocents per les seues idees polítiques. L’excusa d’Àngel Ros de no substituir els citats noms de carrer és que els veïns no ho demanen de forma majoritària. Però darrere la negativa a eliminar el franquisme dels nostres carrers, hi ha una visió condescendent de la repressió i una banalització de la dictadura. El manteniment de noms que honoren la memòria de qui va ser partícip i còmplice de la repressió en els llargs anys de la dictadura és un escarni a la memòria de les víctimes de la revenja feixista i falangista i de les seues famílies. A banda d’un incompliment flagrant de la Llei de la Memòria Històrica, per cert, promoguda a Espanya pel govern de Rodríguez Zapatero.

És ben clar que no hi ha excusa per no treure ni per no animar a treure plaques amb noms i símbols franquistes a la ciutat de Lleida. Però sabem que Àngel Ros, apuntalat per Ciudadanos i PP, voldrà mantenir el seu no a restituir la memòria de les persones sobre les quals es va acarnissar la dictadura i el sí al franquisme als carrers de la ciutat. Només que, amb els totalitarismes, no s’hi juga. I Ros hi flirteja amb els noms dels carrers i amb els seus pactes polítics.

Veurem quin és el resultat del judici d’aquest dia 15. Confiem que triomfi el respecte a la Memòria Històrica. Però hi ha una imatge que no ens podrem estalviar: l’Alcalde de Lleida, al banc dels acusats perquè a Lleida continua la ignomínia, la infàmia i la vergonya de no combatre el rastre de la repressió, la criminalització i la revenja. No només sota la dictadura franquista sinó també actualment.