Les línies roges

DONCS sí, superada aquesta debilitat passatgera, Carles Puigdemont sembla haver trobat prou forces per promoure una idea genial acollida amb entusiasme per JxPuigdemont, per parlar amb propietat. La resta del separatisme, això és l’altra part de Junts per Catalunya, ERC i la CUP –que és qui va posar Puigdemont, no ens n’oblidem!–, s’ho està pensant. L’invent consisteix en una Presidència Simbòlica per a la República Simbòlica de Puigdemont a Brussel·les i un altre President del Govern aquí. La Conselleria d’Exteriors seria per al Partit de Puigdemont, per assegurar el finançament del simbolisme. La portentosa imaginació del separatisme sembla haver trobat un altre artifici per continuar el desafiament i no li sembla un obstacle insalvable la impossibilitat legal d’investir presencialment el President simbòlic. Se l’investeix telemàticament i, com que la Llei de Presidència de la Generalitat no ho permet, es canvia la Llei i, per una vegada, no s’incompleix. Si no li haguéssim posat noms a aquest disbarat, estaríem pensant que el relat es refereix a una república bananera.

Però no és així, per desgràcia. Estem parlant de Catalunya i venim d’unes Eleccions Autonòmiques per elegir un Govern convocades, precisament, per substituir l’anterior, que va haver de ser cessat després de proclamar la República Independent de Catalunya i perpetrar un autèntic Cop d’Estat que, a diferència del que va passar amb el que es va cometre el 1934 contra la Segona República, s’ha avortat sense un sol tret. El bloc separatista que es va presentar a les eleccions del 21-D ha guanyat en escons però no en vots. És, per tant, a qui li correspon triar un candidat sense lligams penals.

És cert que les institucions catalanes estan paralitzades per la inocultable divisió interna del separatisme. Amb el pròfug i l’empresonat embolicant la troca i llançant-se l’un contra l’altre les quaranta monedes de la traïció sota la vigilant mirada de la CUP. Però no és menys cert que, en vista del que estem veient i les investigacions jurídiques que ha permès l’Article 155, el Govern de Puigdemont i Junqueras volia provocar la confrontació final. El referèndum il·legal i la declaració d’independència eren els instruments i l’estratègia separatista sembla continuar pel mateix camí: tornar a les trinxeres. En realitat, el xoc de trens ja estava programat per al final del full de ruta d’un procés que es va iniciar fa cinc anys amb el gran esquer del Dret a Decidir; o sigui, l’Autodeterminació. Catalitzat pel cas Palau i el 3%, que a la República Independent haurien estat ràpidament sepultats, i alimentat pel mite del greuge permanent, el conflicte, la desobediència i la propaganda. Un exèrcit d’agitadors culturals, socials i mediàtics camuflat en les entitats obscenament subvencionades des de la Generalitat. S’ha de reconèixer que el treball, amb la inestimable col·laboració de la fàbrica d’independentistes que són TV3 i les escoles, ha estat fecund. Elevar els suports del separatisme irredempt des del 15-20 per cent de fa cinc anys fins al 47,7 per cent d’ara sense que existeixi cap circumstància objectiva que el pugui explicar ha estat rendible per a la causa, però també insuficient. Però el 6 i 7 de setembre, l’1 d’octubre i, els dies posteriors i amb els diferents actes comesos des de la il·legalitat per provocar la confrontació, es va traspassar la línia roja. És la que separa l’Estat de Dret del totalitarisme, és la que protegeix els nostres drets i llibertats i és la que preserva la nostra Democràcia. L’Estat, el Rei, el President Rajoy, els partits constitucionalistes i Europa van dir prou. I els molts que vam anar a Barcelona amb banderes espanyoles i senyeres a defensar el que és nostre: la nostra pertinença i sentiments. La nostra Democràcia i el nostre poble, que no volem dividit ni aquí ni a la resta d’Espanya.

Vam anar a Barcelona a defensar la nostra dignitat i la nostra llibertat perquè estem farts que, entre veïns, ja sorgeixi el temor propi d’altres temps que “les parets escolten”. Perquè no volem que mai arribin aquí, a la nostra estimada Catalunya, els anys de plom del País Basc. Per això, s’ha de recordar sempre Gregorio Ordóñez; perquè ningú, mai i enlloc, no tingui por de defensar la llibertat davant d’aquells que, allà aleshores i aquí ara, volen convertir en Llei el seu deliri. Per això existeixen les línies roges.