Alineats o alienats

C

om ens sentim amb relació a la nostra empresa, la nostra organització, la nostra societat, la nostra família i amb nosaltres mateixos: alineats o alienats? Com Marx tingui raó i ens sentim alienats, explotats, oprimits, empresonats, anem malament. Si estic en línia amb els objectius de la meua empresa, de la meua comunitat, de la meua família, tot anirà millor i estaré més content. Cal remar tots junts perquè la canoa avanci i més en aigües turbulentes. Estar alineat és treballar per un mateix objectiu. Els americans en diuen tenir una missió.

Mentre hi hagi qui consideri que els objectius de l’empresa i dels treballadors no són els mateixos, anem malament. Si opinem que l’empresari és un explotador en comptes d’una persona, que amb més o menys encert, és capaç de generar riquesa en benefici de tothom i no només en el propi, no anem bé. No es pot rendir si un considera que és allà perquè no li queda cap altre remei i que està sota la bota, és impossible.

El raonament també serveix per al concepte de país, l’aliança d’empreses de tots els ciutadans. Mentre els líders polítics siguin incapaços de generar un projecte comú, el país retrocedirà en comptes d’avançar. No mereixerien ser anomenats líders i molt menys estadistes que generen divisió en comptes de concòrdia.

Les actituds en el treball i en la vida poden ser per tant constructives (persones alineades) o destructives (persones alienades). Quan ens aixequem al matí triem entre aportar i esforçar-nos, o estar enfadats amb el món, sentir-nos víctimes i, per tant, restar. Hi ha qui diu que pot ser neutral, però em sembla que no.

Un exemple d’actitud neutral, poc activa, d’una actitud vegetal, s’expressa al llibre Buenos días, pereza, sobre l’art i la necessitat de fer el mínim possible a l’empresa. La seua autora, Corinne Maier, explica com va passar quinze anys completament desapercebuda a Électricité de France. El llibre, que va ser molt polèmic a França, explica una realitat indiscutible, la mentalitat “funcionari” portada al seu màxim extrem, en comptes de l’actitud “servidor públic”.

Pot realment existir una actitud neutral?, una actitud “vaig tirant”, de no molestar, no em poso en embolics, total, per al que em paguen... Existir existeix, però el simple fet de la passivitat, ja la converteix en destructiva, el zero, quedar-se en el zero, ni creixo ni decreixo, és impossible. Per tant, una actitud de no aportar, encara que no aparenti destrucció, la genera, en el millor dels casos és una rèmora, un llast que dificulta l’avenç, és alienació.

Cal suprimir mentalitats obsoletes, que arrosseguem des de desgraciades realitats històriques, Marx és del segle XIX, està mort. No a l’alienació. Ningú no s’ha de sentir alienat perquè l’aportació de tothom és necessària. “Anar a la lluna”, va respondre qui escombrava Cap Canaveral quan li van preguntar quina era la seua feina, i tenia raó, per arribar a la lluna allò havia d’estar net. Assumim que anem tots en el mateix vaixell, i que tots hem de remar. Qui lidera el vaixell marca el rumb i la destinació, no val anar a Ítaca.

Només hi ha una actitud possible, l’actitud constructiva, és l’única que té sentit. El Dr. Viktor Frankl ens ensenya que sempre, per molt dura que sigui la realitat, triem l’actitud amb què l’afrontem. Prenguem la decisió de construir. Com a comunitat hem d’anar alineats, polítics i ciutadans, empresaris, professionals liberals i treballadors per compte d’altri.