L'engany

L’Article 155 de la Constitució; que va començar tard per culpa de Ciutadans i l’abast del qual el va limitar el PSC-PSOE de l’acrobàtic Iceta, és a dir, va quedar curt; ha servit per tranquil·litzar la situació d’aquells dies, convocar eleccions i, també, per conèixer insòlites revelacions i descobrir que els comandaments dels Mossos d’Esquadra i els dirigents del Govern van fer tot el que van poder per provocar la confrontació.

El gran Artur Mas ha resolt el seu pas pels Tribunals aclarint que el Procés era un engany i un farol que va acabar amb l’Ahora o Nunca, a l’espera que el Govern s’espantés pels tractors, els aldarulls i la possibilitat que hi hagués morts als carrers. El mateix personatge que; abans de l’any 2012, i no una sinó moltes vegades; afirmava que l’independentisme era retrògrad i un anacronisme del passat reconeixia davant de la Justícia que el seu aparent canvi de criteri havia estat una trampa. Un engany.

Val a recordar que, a l’hereu de Pujol, els seus socis posteriors d’Esquerra li van aixecar la camisa dos vegades juntament amb el PSC malgrat ser el més votat en els dos tripartits d’infaust record. Tampoc no es pot oblidar que, si l’any 2010 el nostre home va assolir la Presidència de la Generalitat, va ser perquè li va donar suport el Partit Popular i que els que després han dirigit el Procés que ell va posar en marxa l’any 2012 el van acabar llançant per la borda després i cap al final del viatge a Ítaca.

O sigui; que, el 2012 i després que els cupaires l’obliguessin a entrar al Parlament en helicòpter i en vista dels sobresalts provocats per una UDEF que començava a destapar el 3% i el cas Palau; el nostre versàtil personatge va veure la llum, es va convertir al separatisme i es va sentir dipositari dels llegats de Macià i Companys. Abans, com ara, nacionalistes moderats en origen que atalaien les debilitats de l’Estat per avançar en la seva destrucció. El 31, mentre s’enfonsava la Monarquia, el 34 quan la República havia de frenar la Revolució Socialista i ara, a compte de la recessió i la fragmentació parlamentària.

Per a aquest viatge, el del Procés, s’han mobilitzat totes les associacions, fundacions, col·legis professionals, clubs i suports mediàtics, el descarat suport de totes les institucions autonòmiques i l’obscena dedicació d’un Govern que només ha governat per a la meitat dels catalans. Els resultats electorals han estat tanmateix tossuts i no s’ha aconseguit assolir el 50%. El poble català, que fins al 2012 vivia tranquil, s’ha partit en dos i el suport internacional més conspicu ha estat el veneçolà de Maduro i els flamencs i populismes xenòfobs d’Europa.

Però el full de ruta tenia un final, com es va sabent. I aquest no era cap altre que la confrontació. La convocatòria d’un referèndum il·legal era un instrument ideal per provocar la reacció de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat, debilitar-lo davant de l’opinió pública i tombar-lo. Però el separatisme va acabar estavellat contra el mur de l’Estat de Dret, les Lleis i la Constitució, encara que ho continuarà intentant.

El resultat ha estat una catàstrofe per a tothom. Independència no n’hi haurà, però el mal ja està fet. La societat catalana està dividida com mai i assenyalada entre els que porten o no llaços, com en altres temps i latituds de tràgic record. Incapaços d’acordar un Govern, es tiren els plats pel cap uns als altres, encara que acaben recaient sobre el fugat i els que l’acompanyen en el que sembla una nova entrega de Catalans pel Món en què es competeix a embrutar la imatge d’Espanya. No els aniria a tots ells malament fer un volt pel Canadà per comprovar com es va desplomar econòmicament el Quebec després dels dos fallits referèndums d’independència. Aquesta setmana, el sondeig del CEO català revela que els partidaris de la secessió han caigut del 48,7 que hi havia a l’octubre al 40,8 al gener i que la majoria dels catalans som partidaris de quedar-nos a Espanya. La penosa imatge del boicot al Rei amb els Comitès de Defensa de la República agitant els carrers reforça Dubai com a alternativa per acollir les pròximes edicions del Mobile World Congress. Ja vam perdre l’Agència Europea del Medicament, però res sembla importar als que fan del conflicte, la divisió i l’empobriment de la societat el caldo de cultiu ideal per als seus projectes de ruptura.