Santiago Sierra

Aquesta setmana el Museu de Lleida acollirà l’obra de Santiago Sierra Presos políticos en la España contemporanea, que ha estat objecte de retirada de l’exhibició pública aquesta darrera edició de la Fira Arco a Madrid.

Els vincles de l’Art i la Política són molt presents en l’escena artística catalana d’ençà de la darrera meitat del segle XX. Inicialment tot era més subtil i simbòlic. És coneguda l’anècdota de la inauguració de la Biennal Hispanoamericana de Arte. El seguici anuncia a Franco que entren a la sala dels revolucionaris, on tot és ple d’informalisme, amb Tàpies al capdavant. Franco entra i diu: “Si han de fer la revolució així, que la facin.” Efectivament per l’informalisme planava un missatge de decrepitud, de murs amb ferides i d’existencialisme.

Amb l’arribada de l’Art Conceptual els anys setanta tot va ser més evident i polèmic. A Barcelona va crear-se el Grup de Treball, actiu entre 1973 i 1975. L’obra més polèmica va ser Champ d’attraction. Travail d’ information sur la presse illégale des Pays Catalans, que es va presentar a la Biennal de París del 1975. Aquesta obra té una semblança amb la de Santiago Sierra, pel fet de ser una composició d’ampliacions fotogràfiques. Els autors deixaren en blanc les planes del catàleg per evitar problemes amb la llei. En algunes imatges apareixia el retrat de Salvador Puig Antich.

Alguns membres d’aquest col·lectiu, com Antoni Muntadas, Francesc Torres o Pere Portabella, han estat els noms propis de l’art més compromès, amb obres que reflexionaven directament sobre l’Amnèsia i la Memòria, el Franquisme i la Transició democràtica.

Santiago Sierra (Madrid, 1966) va viure en la seva formació el pas de l’art vers una vocació sociològica, en debat transgressor envers la correcció política. Format a l’estranger, va conviure amb l’escena mexicana, on va orientar-se vers accions d’un alt contingut crític. Les seves intervencions eren sempre denunciadores, com quan pagava persones anònimes per deixar-se tatuar una línia a la seva esquena.

A mitjans dels anys noranta va començar a ser present en intervencions al nostre país. El 1994 va intervenir a l’Espai Tretze de la Fundació Miró, amb unes estructures de planxes d’encofrat.

La seva acció més sonora va ser la del 2001 a Barcelona. Va llogar un vaixell i pagava 20 persones diàries que volguessin restar a les seves bodegues en un petit trajecte, que simbolitzava la immigració il·legal. La majoria dels que varen participar eren d’origen àrab, i el projecte assolia així una dimensió més real.

Aquell mateix 2001 vaig negociar amb ell una intervenció no menys polèmica. Part de l’obra era la negociació que l’artista mantenia amb la institució museogràfica, prèvia a la mateixa acció. La seva idea era tenir lligada en una sala d’exposicions una prostituta, que cobrava per hores el mateix preu que obtenia al carrer.

El públic sabia que era dins, tancada i lligada, però no la veien. La seva voluntat era alertar no només sobre la prostitució, sinó sobre els intercanvis dineraris per la remuneració dels treballadors. Les cordes que lligaven aquesta persona seguien un camí per tot l’edifici i eren les protagonistes simbòliques.

D’ençà d’aquesta època, Santiago Sierra va començar a ser present en mostres col·lectives i galeries com l’Helga de Alvear, col·leccionista i galerista que venia sovint a Lleida a les primeres Biennals Leandre Cristòfol.

L’any 2003 Santiago Sierra va representar Espanya a la Biennal de Venècia, amb una polèmica intervenció, i el 2010 va obtenir el Premi Nacional d’Arts Plàstiques de l’Estat, que va rebutjar.

De totes les seves accions i exposicions, no ha estat fins als fets d’ARCO que ha obtingut un ampli ressò. Ara la gent coneix l’obra, però ha de tenir present que l’autor no és un oportunista, sinó un activista de la relació entre l’Art i la Societat d’on neix.