Xarim Aresté: Orfebreria musical

M’encanta, aquest tio. Des que el vaig descobrir fent d’escuder per a l’star Gerard Quintana deambulant per lliure o en la seua pròpia experiència grupal formant part dels Very Pomelo, sempre vaig tenir el convenciment que em trobava davant d’un veritable outsider i que quan esclatés podien començar a tremolar els fonaments del pop rock en català.

I és que no sé si el fet de beure aigua d’aquest Ebre nuclear que envolta el seu Flix natal ha obrat en el seu ADN musical algun miracle inexplicable en forma de talent excepcional. El seu anterior àlbum, el multipremiat La Rosada, ja va ser pròdig en composicions com d’un altre planeta, plenes de folk rock descarnat i amb temàtiques vitals atapeïdes de desencant encara que, alhora i en contraposició, portadores de sorprenents missatges optimistes, obtenint beneplàcit tant crític com popular. Aquest Polinèsies de molt recent encuny no li va darrere, inclosa una altra col·lecció superba de cançons originals on la poètica i les seues músiques tornen a destacar pel seu alt poder entendridor i voltatge formal reactiu.

Dotat d’aquest halo infal·lible en forma de carisma personal, que fa diferenciar-se els elegits en qualsevol disciplina de la vida sobre la resta dels mortals, la seua magnitud artística inclou una capacitat brutal per transmetre missatges al costat de la seua indubtable màgia melòdica i a una no menys ressenyable perícia tècnica quan s’aferra a la guitarra i la fa cridar.

El resultat pràctic: un cofre farcit de joies com Indomables, Mil antenes, M’ho has d’escriure amb foc, La flor, Riu amunt, Ha quedat clar o Un llamp i un tro, dignes de la millor orfebreria musical.