'Fracassart'

Les darreres jornades d’homenatge a Carles Hac Mor ens han deixat el segon volum de les seves obres completes i una exposició que es pot veure a la seu dels serveis territorials del departament de Cultura de la Generalitat, un edifici que el poeta veia cada dia des de casa seva quan ell era nen i la rambla d’Aragó era el passeig de Boters. La mostra es diu Fracassart: de la no-mort de l’art, i va ser la seva darrera exposició, a finals del 2015, uns mesos abans del seu traspàs, i presentada i produïda al Museu de Granollers, feta en col·laboració amb l’Esther Xargay i el pintor Vicenç Viaplana. Aquest concepte de “Fracassart” ja havia estat desenvolupat per Carles Hac Mor amb anterioritat. Al Festival d’Acció Poètica Bouesia ja va començar a florir aquesta idea. Els poetes convidats prologaven les seves declamacions amb un ridículum, on explicaven els seus fracassos. L’exposició del Museu de Granollers tancava un cicle reflexiu sobre aquest concepte, després de compartir-ho amb els seus companys de viatge. La formulació física del projecte ens evoca fórmules de l’era conceptual. En si mateix es concentra en onze textos perfectament ampliats i emmarcats, acompanyats d’unes imatges evocatives de Vicenç Viaplana. Al mig de la sala, un sofà davant d’un monitor de vídeo, on passen imatges realitzades entre ell i l’Esther Xargay. Aquest seient és ple de vidres trencats per tot arreu, que impossibiliten seure-hi. L’eix vertebrador són els textos. Pel que diu el poeta, però també per la forma com són presentats. Carles Hac Mor adopta una solució que podríem dir conceptual, però que en realitat és un exercici Lletrista. Aquest corrent –el Lletrisme– va ser una pensada postsurrealista d’Isidore Isou, i va començar com a poesia, però va acabar com a cinema, i bressol del Situacionisme. Una de les accions més provocatives dels Lletristes eren els Escàndols Lletristes on els membres més actius intervenien en actes públics per rebentar-los o transformar-los. La diferència dels lletristes amb els posteriors conceptuals, era la base de l’escriptura per revoltar el sistema. Hi ha en Carles Hac Mor un fonament situacionista, però també poètic i visual. Aquestes frases emmarcades de Fracassart tenen un disseny de poesia experimental. Hi ha una part del text destacada pel tipus de lletra i el color, que fa que el visitant llegeixi tota la narració, o simplement les frases més sucoses. Comparem la disposició física del projecte amb les imatges de l’obra de Santiago Sierra al Museu de Lleida, i veurem que és el mateix format, hereu també de com els minimalistes ordenaven l’espai a les parets dels museus i galeries.

El fons del Fracassart no és però complaure la visió, sinó provocar en l’observador la idea que el fracàs va lligat a la recerca de l’avantguarda. Que no es pot entendre la ruptura sense la sensació del fracàs. Carles Hac Mor ho fa de manera genial, per què comença a explicar coses que no són del tot veritat, i s’inventa situacions i fets que l’escriptura fa creure que són certes, i provoca la rialla en tot moment, i fa endolcir en aquesta simpatia allò que en realitat és dur d’acceptar. A cada plafó descriu una història que s’inventa, però que podia referir-se sense embuts a la successió dels ismes, que són la narració del fracàs que finalment esdevé exitós, per la pura inèrcia del sistema de l’art, que acaba acceptant la raresa com a singularitat, i li dóna la volta i la fa sistemàtica. Dadaisme i Surrealisme, que varen néixer per enfonsar el Sistema, són ara assumits per tothom. Fracassar és necessari per a l’artista indòmit.

Cal fracassar per norma, però sabent que tard o d’hora l’antinorma es fa norma.