Els Balcans, encara lluny de la UE

La UE fundada per França, Alemanya, Itàlia i els tres països del Benelux el 1951 va anar ampliant-se gradualment partint de raons principalment geopolítiques. La Gran Bretanya, Irlanda i Dinamarca van entrar-hi el 1973, Grècia el 1981, Espanya i Portugal el 1986. Però l’ampliació més gran va tenir lloc el 2004 a l’entrar-hi d’un sol cop deu països, entre els quals Polònia, Hongria, Txèquia i els tres bàltics. La Unió Europea va fer un gran i precipitat salt cap endavant sense mesurar-ne totes les conseqüències. El centre de gravetat europeu, després del col·lapse de l’URSS el 1991, es va moure des del cor del nucli carolingi cap al centre i Est europeu. Un desplaçament que es va confirmar amb les adhesions de Romania i Bulgària el 2007. I després d’entrar-hi Croàcia, l’1 de juliol del 2013, les portes de la UE es van tancar.

Les successives ampliacions realitzades sense un aprofundiment de les institucions comunitàries van aguditzar els problemes de governabilitat d’una UE constituïda per 28 membres amb diferents nivells de desenvolupament polític, econòmic i social. Unes disparitats que van incrementar les tensions i les incomprensions internes avui alimentades per una deriva antidemocràtica i euroescèptica a diversos països membres. La UE segueix condicionada, transcorreguts 28 anys des de de la caiguda del mur de Berlín el 1989, per la complexa geografia i història europea. Els britànics van votar, el juny del 2016, un Brexit que debilita el pes de la UE en la geopolítica mundial. Continuen pesant els efectes dels ombrívols 44 anys del control comunista del Kremlin sobre la meitat oriental d’Europa. L’última crisi política oberta que enfronta Brussel·les amb Polònia i Hongria demostra com de vius continuen alguns vells fantasmes europeus. La irrupció de Donald Trump el 2017 i els efectes distorsionadors del Brexit obliguen una UE liderada pel motor francoalemany a millorar el funcionament i els resultats de les institucions comunitàries. Un impuls que ha de conduir a reforçar la zona euro, avui formada per 19 estats membres.

Però aquest procés integrador podria menar a una UE amb diferents velocitats en la qual els endarrerits països del centre i Est europeu temen quedar com a socis de segona o tercera classe. Angela Merkel i Emmanuel Macron hauran de redoblar esforços per convèncer els altres socis comunitaris sobre la necessitat d’apostar per més Europa. Però no n’hi ha prou amb tenir una moneda única, o aconseguir una unió bancària, per corregir una bretxa econòmica i social entre i dins dels països europeus que dificulta la capacitat de Brussel·les per aconseguir consensos necessaris per adoptar noves polítiques comunes. La llarga crisi financera de la UE, iniciada el 2009, va frenar les adhesions d’altres països aspirants dels Balcans, la majoria controlats per determinades elits polítiques i econòmiques reticents a acceptar les regles democràtiques, econòmiques i socials que regeixen a la UE. Jean-Claude Juncker va dir el 2014 que no es podia esperar noves adhesions a curt o mitjà termini.

Fins avui, Montenegro i Sèrbia, que van iniciar les negociacions el 2012 i el 2014, són els dos candidats amb més possibilitats. Montenegro, un petit país de 600.000 habitants que va assolir la seua independència el 2006, compta en el seu favor amb ser membre de la NATO des del 2016. El govern serbi juga la carta europea sense renunciar a les seues estretes relacions històriques amb Rússia. Els altres països hauran d’esperar: Albània ha de frenar la corrupció i les màfies organitzades; Macedònia afronta l’oposició política de Grècia; Bòsnia i Hercegovina segueix políticament inestable, i Kosovo no és reconegut per cinc estats membres, entre els quals Espanya i Grècia. La UE no pot girar l’esquena als Balcans, on viuen 20 milions d’habitants cada vegada més decebuts i escèptics sobre un possible futur lligat a la Unió. Brussel·les va reaccionar en la cimera del 12 de juliol el 2017 que va reunir a Trieste sis països membres (Alemanya, França, Itàlia, Àustria, Eslovènia i Croàcia) amb els sis aspirants dels Balcans, aprovant un pla de cofinançament d’inversions en infraestructures de comunicacions i energia. La Comissió Europea, en un informe del 6 de febrer del 2018 sobre estratègia per als Balcans occidental, va proposar rellançar el procés de negociacions d’ampliació de la UE amb una perspectiva d’adhesions el 2025 amb Sèrbia i Montenegro com a candidats amb més possibilitats. Els Balcans tornaran a ser el centre de debat durant la cimera comunitària vinent que, sota la presidència europea de Bulgària, se celebrarà el 17 de maig a Sofia. Però no s’esperen avenços concrets fins després que la UE hagi resolt les negociacions del Brexit.

A més, la qüestió de més ampliacions de la UE difícilment serà present en les eleccions europees a la primavera del 2019. Ningú no veu realista la data del 2025 mentre els aspirants no accelerin les reformes polítiques i econòmiques indispensables per entrar a la Unió Europea. Però Brussel·les ha de reforçar la cooperació econòmica amb una regió d’alt valor estratègic per a la seguretat europea. Els buits polítics que la UE pugui deixar als Balcans seran emplenats per Rússia, Turquia i la Xina. Moscou està recuperant la seua anterior influència econòmica i cultural en països de tradició cultural ortodoxa. Turquia, amb les negociacions a l’adhesió bloquejades després del gir autoritari del règim d’Erdogan, intenta guanyar pes en els països amb població musulmana com Bòsnia, Albània i Kosovo. I la Xina prossegueix sigil·losament la seua penetració comercial al centre i sud-est europeu.