Gràcies a l'article 155

GRÀCIES A l’Article 155; el Consell de Ministres de divendres passat va poder aprovar que els funcionaris de la Generalitat, entre els quals es troben els bombers, podrien cobrar el 20 per cent de la paga extra del Nadal de l’any 2012 que el Govern encara no els havia abonat. D’entre tots els funcionaris espanyols, els empleats per la Generalitat eren els únics a qui encara se’ls devia aquestes quantitats. Evidentment; la Generalitat no havia pagat perquè tenia altres prioritats que no coincideixen amb les de Govern central de Mariano Rajoy, que ha hagut d’aprovar també l’equiparació salarial de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional amb els Mossos d’Esquadra.

Gràcies també a l’Article 155 s’ha revelat que entre la documentació que la Guàrdia Civil va confiscar als Mossos d’Esquadra quan l’anaven a destruir figurava un document rellevant que ja ha estat remès al jutge Llarena. Es titula Pla Independentista de CDC i està datat el 12 d’octubre de l’any 2012. El seu objectiu era tapar la corrupció del 3% i en la seva elaboració van participar destacats dirigents de Convergència i Unió, tres fills de Pujol (Jordi, Oriol i Josep) i empresaris i periodistes afins com l’exdirector de La Vanguardia José Antich. Per això, en les cèlebres lleis de desconnexió, la impunitat era l’objectiu essencial de la República Independent i la designació directa dels jutges pel Govern la garantia.

També aquesta setmana passada hem pogut saber que els empresaris alemanys que viuen i inverteixen aquí a Catalunya li van cantar les quaranta al flamant President del Parlament Roger Torrent. En realitat, el que li van venir a dir és una cosa tan òbvia com que a Espanya, a Alemanya i en qualsevol democràcia del món La Llei cal complir-la i fer-la complir i, per això, la persona que no ho fa ha d’anar a la presó. Els corifeus del sobiranisme posen el crit al cel, però 1.800 milions d’euros es deixaran d’invertir aquí perquè Catalunya ha perdut la confiança del món. I de poc menys que de nazi també es qualifica l’exconseller Santi Vila per afirmar recentment que, “en una democràcia no hi ha vida més enllà de l’ordre constitucional”.

¿I què diuen o fan els actors actuals de la política catalana? Al bloc constitucional, que no suma per formar govern, es detecta ja una possible fuga. El PSC de Miquel Iceta amb les seves divagacions sembla explorar altres vies, com ja ho va fer el PSC amb els dos Tripartits que van ressuscitar una Esquerra Republicana que, ara a través de Tardà, sembla que està disposada al seguici. Govern d’esquerres a la vista amb el PSC, Podem i ERC, que és en el que acostuma a acabar el nacionalisme identitari sota la batuta dels antisistema.

I és que el separatisme no és un bloc. Si ho fos, ja hauria format govern, que és per al que es van convocar les recents eleccions autonòmiques a què s’han presentat. Just avui es compleixen vuitanta-quatre dies des de llavors i més de cinc mesos des del referèndum il·legal de l’1 d’octubre i des de la Declaració Unilateral d’Independència. I continuem embolicant la troca. És el conflicte de mai acabar: un pròfug no pot ser investit i un pres, tampoc. Per això no en proposen d’altres. Perquè han mentit tant la societat catalana i s’han enganyat tant entre ells mateixos que no es fien uns dels altres. I viuen d’esquena a la realitat i al que vivim avui en el Congrés amb la presó permanent revisable després de l’execrable crim de l’àngel Gabriel, d’esquena a la sostenibilitat de les pensions; a l’ocupació i a tot el que importa a la gent.

Estem doncs sense Govern i com érem al principi del Prucés que va arrancar per tapar el 3% amb la complicitat d’Esquerra Republicana i de la CUP. Més dividits que llavors encara, perquè a veure qui s’atreveix ara a recollir les monedes de Rufián. Tirem pel dret, doncs; llaços grocs que arriben fins a Manchester; conflicte circular i Govern per a les més “dotades” segons se li ha escapat a l’ideòleg i diputat d’ERC Lluís Salvadó. Per això, el millor que podem dir és que Espanya no es trenca i que Catalunya no serà independent perquè no ho volem la majoria de la gent, Europa no li dóna suport i la Llei no ho permet. Gràcies a l’Article 155.