Un encàrrec de Waterloo: fer forael tripartit del 155 de Lleida

Vaig conèixer el president Carles Puigdemont fa anys, quan era alcalde de Girona. Amb ell hi comparteixo una manera semblant d’entendre la política, basada en el contacte proper amb la gent i amb facilitar-ne la participació en la cosa pública. És ben bé un clar exponent d’això que se’n diu “la nova política”. Sempre hem tingut sintonia personal i, des que va ser elegit president el mes de gener de 2016, li he valorat la determinació per portar a terme els compromisos amb la ciutadania i el coratge per oposar-se a les situacions adverses.

Tenia ganes d’anar-lo a veure a Waterloo, però vaig fer el viatge sense saber del cert quin Puigdemont em trobaria. Haver de viure per força lluny de casa teva i dels teus, i haver de gestionar políticament la República naixent contra totes les adversitats que imposa el 155 dins el mateix territori català bé podrien haver-lo afectat anímicament o personal. Contràriament, vaig tenir la grata sorpresa de veure el Carles Puigdemont de sempre. El president convençut de la dignitat que defensa des de la capital europea, l’home determinat amb el compromís polític i moralment fort per transmetre als que l’anem a veure que ens en sortirem.

La meva visita era per anar a explicar-li en persona que els associats del PDeCAT de Lleida m’havien triat en les eleccions primàries per ser de nou alcaldable. Vam parlar, òbviament, de política de país, però també de Lleida. Com ell mateix va explicar en el missatge que va fer públic, confia plenament en la voluntat dels lleidatans de fer un canvi a la Paeria que suposi posar la primera institució de la ciutat al servei de la República i foragitar el 155. Puigdemont té ben clares les coses que han estat passant a Lleida aquests últims mesos, la vergonya que ens han fet passar i les humiliacions que hem patit, com de fet va explicitar en la carta que em va lliurar perquè es llegís a la concentració dels Cantaires de Ponent de dilluns passat. Les càrregues de l’1 d’octubre, la justificació per part de l’alcalde Ros, l’espoli del Museu de Lleida i un dia a dia amb actituds com les que vam veure la setmana passada al museu en la persona del cap de gabinet de l’alcalde Ros, arrencant pancartes i sacsejant manifestants. Tot plegat és la fotografia en blanc i negre de tot el que volem apartar de la nostra vida pública.

Alguns dels que tenen interès a desacreditar el president Puigdemont, després que s’hagi vist forçat a exiliar-se d’un estat repressor i venjatiu que ni tan sols no respecta el resultat d’unes eleccions convocades per ell mateix, acostumen a fer brometa sobre el lloc triat per establir-hi la seva residència, la Casa de la República a Waterloo. Diuen que és simbòlic que hagi triat aquesta població, propera a l’escenari de la derrota definitiva de Napoleó en la famosa batalla que, el 1815, va posar fi a l’imperi dels Cent Dies, epíleg de les dèries imperialistes del militar cors. És clar que, tot depèn de la perspectiva des q et mires les coses. Ens volen presentar Puigdemont com el Napoleó derrotat, en lloc de mirar-ho amb una òptica més europea: Waterloo també va ser una victòria, va ser l’escenari del triomf final de les tropes angloprussianes de Wellington al capdavant de la Setena Coalició. Puigdemont va guanyar el 21 de desembre i, de moment està obtenint victòries a Bèlgica, Dinamarca i, ara, Suïssa.

De la trobada, me n’enduc la satisfacció personal d’haver-li pogut transmetre l’escalf i el suport dels lleidatans. També me n’emporto la complicitat i l’encoratjament per lluitar, a través d’una candidatura el màxim de transversal possible, per guanyar les eleccions municipals de l’any que ve. Lleida ha d’estar a l’altura en la fita republicana que seran aquests comicis que, en el cas de la ciutat, també seran una oportunitat per deixar enrere una etapa política i un lideratge esgotats. El canvi ha de ser una ocasió, sobretot, per propiciar que Lleida esdevingui una ciutat d’oportunitats que no només deixi d’expulsar talent i joventut, sinó que es converteixi en pol d’atracció.

En arribar del viatge a Waterloo, me’n vaig anar directament a la plaça Paeria per cantar per la llibertat i pel retorn dels exiliats, com cada dilluns. Les paraules de Puigdemont, llegides als que ens hi aplegàvem, van retronar com si les estigués dient en persona: “Us animo a continuar demostrant la vostra tenacitat i la vostra perseverança cada dilluns. Us animo a seguir cantant per la llibertat, per la democràcia i per la República”.