Quina pena de pena: presó permanent revisable

No hi ha reforma en aquest País que no reverteixi en un increment de penes. A això ja se’ns tenia acostumats. El que és injustificable i no pot ser admès és que al nostre catàleg de penes es contempli una sanció de tal calibre –no és excusa que Països del nostre entorn també la tinguin en el seu model penològic– quan tot seguit no s’ha reformat la durada de la resta de penes temporals, temperant la seva gravetat per fer-la compatible precisament amb el caràcter extraordinàriament greu d’aquesta pena. No es tracta doncs d’omplir-se la boca i generar disputa amb el caràcter constitucional o humanitari d’aquesta, no s’entreveuen dubtes en aquest sentit –el TC segurament n’admetrà la constitucionalitat–, el debat s’ha de circumscriure al model i la finalitat de les penes més enllà de discutir la bondat del catàleg de delictes a què es permet aplicar-la (no són mereixedors tots ells de tenir aquesta conseqüència punitiva). I és que amb l’excusa de donar una resposta excepcionalment greu davant supòsits d’especial gravetat es va acomodar en el nostre sistema una pena que juntament amb la resta de penes de gran durada (fins a 40 anys de presó) deixen sense panorama els penats. Que els impedeixen fins i tot concebre quan podran sortir en llibertat (compliment íntegre com a mínim dels primers 25 anys). Aquí rau principalment la crítica: en la inadmissió del dret del penat a la revisió i a l’excarceració anticipada. És del tot irresponsable que un Estat prostitueixi les finalitats de les penes a mercè de la calor dels mitjans de comunicació i del que aquests representen, i és que mal que ens pesi existeixen (i existiran) delictes execrables comesos per delinqüents menyspreables. No es pot fer judici de valor (humanitari) ni predir els efectes que aquesta pena tindrà (el temps dirà). Sí els que es divisen en l’àmbit penitenciari: el compliment d’un pena de durada mínima tan llarga, sense albirar possibilitats de llibertat per al penat a curt ni a mitjà termini, exigirà dels professionals l’execució penitenciària de majors esforços, encara, que els que han anat tenint en bregar amb un text punitiu dels més durs d’Europa; assistint a la desraó que una de les taxes de criminalitat més baixes d’Europa (amb un alt grau de reinserció) xoqui amb una taxa d’empresonament de les més altes del nostre entorn jurídic.

Caminem a passos gegantescos cap a la presonització (més enllà de 15 anys a la presó genera hàbits difícils de compatibilitzar amb una futura vida en llibertat); cap a la mort civil (comís) i penal (permanent i revisable) per als nostres delinqüents. Una altra vegada, les presons i els seus inquilins extramurs d’una societat desitjosa de l’immediat (imposició de la pena més greu possible) i queixosa davant el seu compliment (desconfiança en l’excarceració i més encara en la reinserció). El que dèiem, quina pena de pena.