Per una gestió pública i democràtica de l'aigua

Rescato un dels lemes que utilitzem avui aquells que reclamem la recuperació de la gestió directa de l’aigua o la remunicipalització del servei, enfront de la privatització de la gestió d’un servei públic de primera necessitat. Però no em voldria limitar només a l’àmbit municipal i a l’aigua de boca, ja que aquest conflicte respon a un debat molt més ampli sobre quin ha de ser el model de gestió dels recursos hídrics i les masses d’aigua. L’any 2013, Braveck-Letmathe, llavors director executiu del grup Nestlé, corporació líder d’aigua embotellada, declarava que “l’aigua és un producte comestible com qualsevol altre, i ha de tenir un valor de mercat” i, des del cinisme, afegia que calia privatitzar el subministrament d’aigua perquè, com a societat, prenguéssim consciencia i acabéssim amb el malbaratament que es produeix actualment. El debat és aquest: l’aigua entesa ja no com un bé universal sinó com un valor de mercat i d’especulació econòmica.

El control sobre el recurs i la gestió de l’aigua ha estat històricament un dels referents per entendre els conflictes de poder entre les grans oligarquies i corporacions, que pretenen privatitzar o sectorialitzar el seu ús, i les comunitats que el perceben com un bé social i, per tant, de gestió eminentment pública. És, en moments de major estrès hídric, de sequera o inundació, quan aquests conflictes s’accentuen i es fa més evident el xoc entre ambdós models de gestió. I és precisament sobre això i ara, on hem de prestar especial atenció.

Un dels efectes més immediats del canvi climàtic sobre espais mediterranis com el nostre serà la seva afectació sobre els recursos hídrics i les masses d’aigua. Les previsions més optimistes apunten a un escenari per al 2021 d’aproximadament un 20% menys de recursos hídrics que hi havia disponibles a principis dels 90, a causa del canvi climàtic; així com un increment de l’actual demanda d’un 10%. Aquest escenari serà especialment complicat en territoris com el nostre, on l’aigua no és un bé abundant.

Precisament, fa poques setmanes, el Congrés de Diputats ha aprovat la modificació de la Llei d’aigües per tal d’adoptar mesures urgents per pal·liar els efectes produïts per la sequera en determinades conques hidrogràfiques del sud i llevant peninsular. Ja en el seu moment vaig defensar en el Ple que aquestes “mesures urgents” no resolien un problema sistèmic com és l’estrès hídric a que sovint es veu afectat el nostre entorn. Un fenomen estructural de sequeres consecutives que es repeteixen almenys des del 2015. Per tant, no estem mirant d’actuar davant d’un fenomen natural excepcional, com se’ns vol fer creure, sinó d’un problema estructural y endèmic previsible que, segons la Directiva europea Marc de l’Aigua, s’hauria d’integrar en la planificació i la gestió normal de les aigües.

De fet, ens hauríem de preguntar si el problema endèmic d’escassetat social i econòmica de l’aigua no resulta si no d’una mala gestió. Una gestió basada en un model que prioritza l’augment de la demanda i sobreexplotació dels recursos hídrics, per damunt de les capacitats de regeneració dels ecosistemes hidrològics.

Però la resposta d’alguns sectors vinculats a l’oligarquia i les grans corporacions sembla que va més en la línia de l’argumentari de Braveck-Letmathe i, més aviat, dona la sensació que aquestes crisis de sequera són aprofitades per aplicar mesures que afavoreixen, d’una banda, la desregularització i, d’una altra, la privatització de la gestió de l’aigua.

En aquests moments, grups polítics com Ciutadans defensen mesures de privatització com la promoció del mercat privat de drets de concessió d’aigües o la privatització de la gestió serveis i de desregularització del marc competencial de les Confederacions amb la generalització de la política de transvasaments.

La diputada Melisa Rodríguez, de Ciutadans, insistia fa poc que “existen esos veinticinco planes hidrológicos de cuenca, pero lo que no existe es ese marco regulatorio nacional que recoja la cooperación entre dichas cuencas” en una clara referència a la política de transvasaments de la qual Ciutadans precisament mai se n’ha amagat.

En aquest sentit ens fa por quan, tant el Partit Popular com Ciutadans, abanderen un Pacto Nacional del Agua del qual encara no en sabem res i on la transparència i l’acord social brillen per la seva absència. En aquest sentit, són diverses les entitats socials i ambientals que van signar a Saragossa aquest passat 17 de febrer un manifest Por un acuerdo social en defensa de los ríos y el agua pública, on es planteja la necessitat de debatre en profunditat el model de gestió de l’aigua en el marc de la nova cultura de l’aigua i des de la perspectiva social i ambiental.

D’altra banda, aquesta mateixa setmana passada el Congrés de Diputats ha constituït una nova Subcomisión para el estudio y elaboración de propuestas de política de aguas en coherencia con los retos del cambio climático. Un espai excepcional per poder conèixer totes les variables i plantejar propostes. El debat està servit i esperem que tothom sàpiga aprofitar el moment crític que vivim davant d’un futur amb reptes i oportunitats excepcionals.