L’economia d’Egipte millora, però continua fràgil

Abdel Fattah al-Sisi tornarà a guanyar àmpliament, sense oposició política, les eleccions presidencials que se celebraran els dies 26 al 28 de març. I continuarà governant fèrriament el país durant un segon mandat de quatre anys amb un clar objectiu: aconseguir superar una complexa crisi econòmica i social en un entorn regional i intern políticament inestable. L’Exèrcit és la institució clau que controla la vida política i econòmica del país des que un cop d’estat va enderrocar el president islamista Mohamed Mursi el juliol del 2013. Després dels tres anys d’inestabilitat i inseguretat que van seguir a la revolució del 2011, el mariscal Al-Sisi va ser elegit president el maig del 2014 amb el 97% dels vots amb una participació del 47,5 per cent. Des d’aleshores va anar monopolitzant els ressorts del poder eliminant tota oposició política i amb un control estricte dels mitjans de comunicació. Els Germans Musulmans, molt dividits internament, han estat literalment esborrats del panorama polític i els seus principals líders, empresonats o exiliats. I la vida quotidiana dels egipcis prossegueix al llarg del Nil sota la vigilant mirada de l’Exèrcit, la institució històricament més potent i reconeguda del país. Set anys després de l’evaporada revolució del 25 de gener del 2011, el Règim pretén reconduir la difícil situació economia i social d’un país amb gairebé 100 milions d’habitants que es concentren a només el 6 per cent del territori. Al-Sisi, després d’heretar un país en fallida el 2014, es va comprometre a modernitzar i diversificar una economia molt dependent del turisme, l’explotació de l’ampliat canal de Suez i les remeses dels emigrants. Però el llarg i cruent conflicte de l’Orient Mitjà amb la irrupció de l’Estat Islàmic també va colpejar Egipte. L’atemptat que va fer caure un avió civil rus l’octubre del 2015 va perjudicar especialment el sector turístic. I molts emigrants als països del Golf van haver de retornar. Les reserves de divises s’han fos des dels 36.000 milions de dòlars abans del 2011 a només 16.000 a meitat del 2016. El dèficit públic es va disparar fins al 13% del PIB amb una cinquena part del pressupost destinat a cobrir les subvencions de l’energia, el pa, l’aigua i altres necessitats bàsiques de la població. El govern tecnòcrata d’Al-Sisi va comptar amb ajuda financera de l’Aràbia Saudita i els seus aliats àrabs del Golf. Però el juliol del 2016 va haver d’acudir a l’FMI per demanar un préstec de 12.000 milions de dòlars condicionat a realitzar determinades reformes monetàries i estructurals com la retallada de les subvencions, la introducció de l’IVA i la millora de la funció pública. L’ajuda internacional va arribar una vegada, el 3 de novembre del 2016, el Govern va deixar flotar la lliura egípcia davant el dòlar i va poder tornar a acudir als mercats financers tancats des del 2011. La divisa es va devaluar bruscament i es va disparar una inflació que va assolir el 35% el juliol del 2017 perjudicant la capacitat adquisitiva de la majoria de la població pobra amb salaris ínfims, però també unes delmades classes mitjanes, que van afrontar una forta pujada dels preus dels productes bàsics. El quadre macroeconòmic ha millorat des d’aleshores. Les reserves de divises han tornat a pujar fins als 42.500 milions de dòlars, el dèficit pressupostari es va situar en un 8,5% del PIB i la inflació, en un 14%. I s’espera que el 2018 es confirmi una tornada de les inversions estrangeres que continuen exigint més obertura i seguretat jurídica. I el turisme es recupera. Després de superar els 14 milions de visitants el 2010, el sector es va enfonsar. Però van arribar 5,3 milions el 2016 i 8,3 milions el 2017. El PIB creixerà entorn del 5% el 2018. Però l’economia continua sent fràgil a l’espera que s’impulsin les reformes estructurals pendents. La taxa oficial d’atur és un 11,3% en un país amb un 60% de la població menor de 30 anys. El PIB hauria de créixer un 7 per cent per crear ocupació per als 2 milions de joves que cada any aspiren entrar al mercat laboral. I urgeix pal·liar les insuficients infraestructures socials en educació, salut i habitatge. Però l’Estat continua invertint en megaprojectes com la construcció d’una nova capital administrativa a 50 quilòmetres per descongestionar el superpoblat i contaminat Caire, una inversió avalada per capitals àrabs i xinesos. També Rússia, a través de Rosatom, finançarà la construcció al nord-est del país, d’una central nuclear amb quatre reactors per a ús civil. I es mereix destacar l’aliança estratègica amb Israel en temes de seguretat però també per assegurar les actuals necessitats egípcies de gas. Egipte va començar a explotar amb la italiana Eni el jaciment Zohr i col·labora amb la britànica BP per explotar altres descoberts davant la seua costa mediterrània a l’oest del delta del Nil. El país espera ser energèticament autosuficient i fins i tot poder exportar el seu gas a una UE que necessita reduir la seua dependència de Rússia.

L’FMI exigeix redimensionar un excessiu sector públic que limita les potencialitats del sector privat. Però el paper exorbitant de l’Exèrcit, el pressupost del qual és secret, condiciona el funcionament de l’economia i distorsiona la lliure competència. Però el seu rol és clau per fer front a les amenaces dels grups radicals islàmics que han tornat a perpetrar atemptats terroristes a la península del Sinaí i intenten continuar desestabilitzant Egipte.