Seguim igual

Atesa la paràlisi parlamentària que presenta Catalunya, es va sol·licitar al President Torrent que comparegués davant dels diputats per donar explicacions de la crisi institucional. I la seua resposta va ser que no està contemplat al reglament la seua compareixença. Pel que sembla es pot declarar la independència, saltar-se l’estatut de Catalunya, desobeir les resolucions judicials, però que el President Torrent comparegui davant dels diputats per donar explicacions diu que no és possible. El que sí que va resultar possible va ser llegir el seu discurs dimecres al matí per acusar l’Estat en les seues declaracions i per sol·licitar rigor, honestedat i respecte. I el mateix dia, amb nocturnitat, va ser capaç de trucar per telèfon per designar com a candidat Jordi Turull per a la tarda següent. Sense cap respecte institucional. Perquè honestedat no la va tenir quan va nomenar Puigdemont en una investidura a què sabia que no es presentaria, o posteriorment Jordi Sànchez coneixent que el pla ja era Turull. Honest hauria estat no haver tancat el Parlament i reconèixer públicament el que diuen en privat. El president hauria de respectar la institució representant tots els diputats, no només a una part. El Ple fallit que va convocar dijous no dóna per a optimisme si recordem que Jordi Turull és un dels de la vella Convergència amb càrrecs polítics des del 1987. Hi ha al Parlament diputats que tenen menys edat que ell vivint de la política. Recordant la cèlebre frase d’Einstein, els problemes no es poden solucionar en el mateix nivell en el qual van ser creats.

La vella Convergència és una experta processista. I quan no saben què fer demanen ajuda a la CUP perquè decideixi a l’últim moment el rumb de Catalunya. Però el Parlament va rebutjar la investidura, convocada d’urgència per a res, rebutjant com a President qui acompanyava a la presó Pujol, el que apostava per Xavier Crespo i defensava Prenafeta. Tots sabem a hores d’ara què feien els seus protegits. Ell va ser l’ideòleg de “l’Espanya subsidiada que viu a costa de la Catalunya productiva”. Així que vam veure com Turull llegia el seu discurs sense aixecar la mirada. Potser va ser la seua cara la que millor reflectia que el que deia no era el que pensava.