Quan parlem de presó i exili, parlem de democràcia

Al darrer ple municipal, el vot de qualitat de l’alcalde Àngel Ros va impedir que prosperés una moció per a la llibertat dels presos polítics i una política penitenciària respectuosa amb els Drets Humans, cosa que incloïa l’acostament dels presoners a casa, presentada per ERC-Avancem, amb el suport de PDeCAT, Crida i Comú. Cal recordar que, a la Diputació, el PSC s’havia abstingut a la votació de la mateixa moció dos dies abans. A la Paeria, hi van votar en contra i van presentar una contramoció on, a més de negar que hi hagi presos per raons polítiques, es demanava respecte a les decisions de Llarena i, alhora, l’acostament dels presos. El document era tan contradictori (ja que no els acosten per decisió del jutge) i políticament tan impresentable que no va tenir el suport de cap altre grup.

Al Ple, hi va ser present la situació d’abús judicial. A les bancades dels partits que continuem creient en la democràcia i a la part del públic, on hi havia membres dels CDR de Lleida. Tan present que, quan es va fer públic l’empresonament de Forcadell, Bassa, Romeva, Turull i Rull, el nostre grup va decidir abandonar el Ple, com també PDeCAT i CUP. No podíem seguir. Per dignitat. Perquè la falta d’empatia del bloc que han format conscientment PSC, Ciutadans i PP havia arribat al menyspreu davant la situació de gent com Marta Rovira, a l’exili des de divendres mateix. La simbiosi entre aquests tres grups ha arrossegat Ros a abraçar el 155, alinear-se amb tesis antidemocràtiques i feixistoides i prendre decisions impròpies d’un socialista.

Des d’ERC vam intentar –com ho havíem fet en altres ocasions– que PSC fes un gest per trencar la seua dinàmica de blocs, però Ros –com ho ha fet en altres ocasions– amb les seues aliances i les seues actituds, ho ha impedit i, amb els seus actes, ho ha rebutjat.

I la portaveu Mínguez, cada cop més escorada cap a la dreta i cap a l’espanyolisme més intransigent, amb una actitud constant de desdeny cap a l’oposició. Amb la seua falta d’escrúpols davant el patiment de Marta Rovira, sobretot quan vaig verbalitzar el record per ella o quan vaig referir-me a la resta de processats en la causa judicial contra l’independentisme.

L’allunyament penitenciari és un càstig social que vulnera els drets reconeguts pel Dret Internacional i atempta contra els drets humans. I ha afegit més tensió a la vida política catalana, immersa en una preocupant espiral d’excepcionalitat democràtica i jurídica. És un obstacle que dificulta la normalització política amb què confia la societat catalana, independentment de les seves conviccions i creences. Un obstacle que cada cop fa més gran l’acció cada dia més injusta d’una justícia polititzada, que violenta l’estat de dret, partint de la base que li toca defensar la sacrosanta unitat d’Espanya.

Així que Llarena ha entrat al Parlament. Per decidir qui pot ser i no pot ser president. Per tornar a empresonar Turull, Forcadell, Romeva, Bassa i Rull pel fet que estan fent política. Per impedir que tots ells, els que ja eren a la presó i els que són a l’exili i perseguits per euroordres pensades per a terroristes, puguin exercir els seus drets civils, malgrat que l’ONU insti Espanya perquè els permetin exercir. Per suspendre de funcions, si cal, Puigdemont i Comín. Per imputar delictes inversemblants, partint-se la feina amb els partits del 155 a l’hora de fustigar un moviment polític i social, pacífic i democràtic com l’independentista, al qual busquen incansablement de presentar com a violent. Per fer saber a Catalunya que els òrgans de l’Estat –TOTS els òrgans de l’Estat– estan disposats a tot: fer ostatges, intervenir les institucions, violentar la democràcia.

Aquest plantejament parteix de la premissa que hi ha dos coses prèvies a la democràcia: l’una, la unitat d’Espanya; l’altra, la llei. És més, la Unitat d’Espanya és Llei, tot amb majúscula. I és prèvia a tot. Moisès devia baixar del Sinaí amb els manaments de la Llei cristiana i el manament de la Unitat hispana. Els pintors rupestres d’Altamira i del Cogul no sé si ho sabien, que eren una mateixa nació; però el PP, Ciutadans, el PSOE, Llarena i Àngel Ros sí, que ho saben.

Dissabte passat, 24 de març, vam sentir Miquel Iceta defensar la superació dels blocs. Al nostre grup municipal ens en vam alegrar. Al cap i a la fi, és el mateix que demanem des de fa mesos a Àngel Ros que faci a la Paeria (algun dels seus regidors i regidores n’estarien encantats). Però va ser una cosa momentània: al cap d’una estona, tota la diputàcia del PSC va fer miques aquest missatge desdenyant els familiars de presoners presents al Ple del Parlament. Com havien fet el dia abans els seus paers al Ple de l’Ajuntament de Lleida. Ja es veu que la política municipal no es pot abstreure de la catalana. Els esforços que fem alguns per superar el frontisme a la ciutat i al país es veuen estroncats per la resistència d’alguns altres al canvi i a la regeneració democràtica. Perquè estem parlant d’això: de democràcia.