Sixena

No és la primera vegada que ho explico, però voldria recordar el valor exacte que les Memòries d’Enric Crous es poden afegir per entendre el trasllat de les pintures murals de Sixena. Vaig conèixer Enric Crous al final de la seva vida, quan aquest vivia prop de París. Poc refiat, va establir amb mi un protocol d’aproximació per mesurar les meves intencions, amb entrevistes prèvies amb vells amics seus de Lleida, que l’informaven directament. Passada aquesta tàctica seva, va donar-me molta informació de la seva vida.

Quan ja era mort, la seva vídua em va lliurar les seves memòries, amb l’autorització expressa per publicar-les segons la meva voluntat. Eren més de 500 folis manuscrits, i vaig publicar-les amb molts retalls i correccions, ja que el seu català era molt particular.

A la seva tasca de salvaguarda del patrimoni artístic durant la Guerra Civil, hi dedica molt espai. Diu que tot es va fer “segons el programa establert pel conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Ventura Gassol”. Diu també que Salvador Roca Lletjós es feia càrrec de totes les obres que es recuperaven, i es feien inventaris “amb còpies estrictes del nombre i descripció de cada peça i signades per nosaltres i els responsables locals respectius de cada alcaldia dels llocs d’origen, i amb els consegüents exemplars per a la comissaria de Lleida, el Museu i la Generalitat a Barcelona”.

Crous s’atura de manera especial en la recuperació del retaule d’Abella de la Conca i la col·lecció del farmacèutic Pons. Parla també –per això ho recupero– de les pintures de Sixena. Diu el següent: “Una vegada l’arquitecte Gudiol em va demanar, junt amb ell i Robert el fotògraf, el qual feia els clixés de les obres d’art recuperades durant la guerra, d’anar a Villanova de Sixena [mantinc el seu redactat amb exactitud]. Amb una camioneta. Per cert que el seu arxiu fotogràfic el tenia a la Institució Ametller, al passeig de Gràcia de Barcelona, edifici que per cert era propietat d’una tia del Gudiol. Doncs bé, al Real Monasterio de Sigena, del qual fou notari el pare de Miquel Servet, hi havia unes pintures romàniques que, per por de la seva destrucció –car no s’ha d’oblidar que Vilanova de Sixena estava prop del front d’Aragó– es va ordenar per evitar-ne l’eventual desaparició, cosa que els tres junts varem fer. En efecte, en la camioneta hi portàvem rotllos de tela de sac especial i una cola també especial, amb la qual vam mullar les parets pintades per superfícies rectangulars de dalt a baix i, a continuació i empegàvem les teles. Quan tot estava ben sec, llavors arrencàvem les teles amb molta cura i com si fos tot plegat una crosta –el guix (suport) de les pintures–, ho arrencàvem d’un sol cop, i deixàvem les parets i llurs pedres despullades. Després per terra, els tres enrotllàvem tot el que havíem arrencat com si fossin tapissos, i així ho vam carregar a la camioneta. Si ho recordo bé, Gudiol em va dir que a Barcelona hi havia uns especialistes italians que aconseguien, en els seus tallers i pel compte de la Generalitat de Catalunya, separar i retirar cada un dels guixos del mateix guix, tela i pintura de tot el que aquests italians reixien apartar sense cap dany per la pintura, la qual, després d’ésser aïllada, era transposada i de nou encolada en una altra tela. Com si fos un quadre a l’oli.”