La Unió Europea més fràgil, la Xina s'endureix

El Diumenge 4 de març era el dia assenyalat per aclarir incerteses sobre la primera i la tercera economies de la zona euro. Les bones notícies van arribar des d’Alemanya. El 66% dels militants consultats de l’SPD van recolzar la formació d’una altra gran coalició amb el CDU-CSU que obre finalment les portes a un quart i últim mandat d’Angela Merkel que es presenta complex. El motor econòmic alemany continua accelerant amb només un 3,6% de taxa d’atur i unes finances sanejades que van tancar el 2017 amb un superàvit fiscal de l’1,1%. Però Merkel va perdre suport parlamentari després d’un anterior mandat marcat políticament per la contestada gestió de la crisi migratòria i per la irrupció de l’extrema dreta de l’AFD al Parlament alemany. La nova coalició governamental comptarà amb 399 dels 707 escons del Bundestag però va rebre només el 53% dels vots dipositats a les urnes en les eleccions del 19 de setembre del 2017. Alemanya respira alleujada després d’enterrar el fantasma que amenaçava de convocar unes noves eleccions. La confirmació de Merkel va ser celebrada a Brussel·les. Les institucions comunitàries confien que l’eix francoalemany rellanci una necessària reforma d’una UE en dubte per les creixents pressions populistes i euroescèptiques en diversos països membres.

L’última i més sonora alarma es va disparar el mateix dia 4 de març a Itàlia. El resultat de les eleccions italianes és un avís contundent. Els dos partits més votats són euroescèptics, antisistema i antiimmigració: el Moviment 5 Estrelles (un 32,2% dels vots) i la Lliga, ex-Lliga del Nord (el 19%), han escombrat el Partit Demòcrata de Matteo Renzi (18,7%) i la Forza Italia de Silvio Berlusconi (13,9%). I es preveuen moltes dificultats per formar i després assegurar un govern estable a Roma. A diferència d’Alemanya i altres països de la zona euro, l’economia italiana arrossega una dècada de creixement endèmic, és menys productiva i pateix un atur del 10,6%. I afronta un elevat deute públic que encara assoleix el 135% del PIB quan s’atansa el final de la generosa política d’estímuls del BCE i s’encarirà el preu del diner.

Però els programes econòmics dels partits polítics prometien rebaixes fiscals i més despesa pública sense proposar solucions viables per resoldre els profunds dèficits econòmics i socials existents en un país que encara no ha superat els efectes de l’anterior crisi financera del 2008. Una Itàlia envellida, dividida, endeutada, feble i ingovernable és la pitjor notícia per a Berlín i París. No s’espera que el país transalpí es plantegi demanar sortir de la Unió Europea però sí que dificultarà la posada en marxa dels plans reformistes comunitaris d’Angela Merkel i Emmanuel Macron qüestionats tant a l’Europa central com als països nòrdics.

Sense Itàlia, un membre fundador de la UE, les possibilitats de reforma es redueixen. Brussel·les hauria de fer autocrítica i demanar-se per què milions d’europeus, i també el 50% dels italians, ja no confien en les institucions comunitàries. La UE es troba en una cruïlla en plenes negociacions del Brexit que es compliquen a mesura que avança el calendari. El Regne Unit representa el 13% de la població, el 15 per cent del PIB i el 22% del pressupost de defensa del conjunt de membres de la UE. La sortida britànica perjudica tothom. Tindrà un impacte econòmic negatiu per als britànics, que veuran reduït el seu accés al mercat interior europeu.

També afectarà els futurs pressupostos comunitaris. I el buit deixat per un contribuent net haurà de ser cobert per altres països membres. I és notori com Holanda, Àustria, Suècia, Dinamarca, Finlàndia i d’altres, són reticents a incrementar les seues aportacions a un pressupost el 70% del qual es destina a finançar la Política Agrària Comuna (PAC) i de Cohesió que beneficia principalment els països d’Europa central i sud-oriental. Mentre la Unió Europea es fragilitza políticament i econòmicament i va perdent pes específic en l’escena internacional, la Xina endureix el seu règim polític per continuar creixent econòmicament.

El dilluns 5 de març es van iniciar les sessions de l’Assemblea Nacional Popular que aprovarà per unanimitat una transcendental reforma de la Constitució xinesa del 1982 que permetrà al president Xi Jinping romandre en el poder més enllà de l’any 2022 per confirmar-se com el gran timoner de la gran reemergència xinesa. Donald Trump va reaccionar qualificant com a “formidable” que el seu homòleg xinès pugui ser “president per tota la vida”. Els esdeveniments confirmen uns lideratges durs que van limitant l’exercici de les llibertats i drets bàsics, que lamentablement també s’obren pas dins de la Unió Europea.

Al nou emperador xinès Xi Jinping i al sultà turc Erdogan cal sumar el tsar Vladímir Putin, que continuarà portant les regnes de Rússia després de l’esperada victòria, sense gairebé oposició, en les eleccions presidencials del 18 de març. I en els propers mesos hi haurà unes transcendentals eleccions presidencials a Mèxic i al Brasil, dos països amb nombrosa presència de les empreses espanyoles. Encara que les economies vagin creixent, els riscos polítics persisteixen.