Així no, companys

L’esbroncada a l’Alcalde de Lleida al Museu de Lleida per un parell de centenars d’exaltats que encara viuen instal·lats en la trinxera i que no han llegit encara les darreres reflexions de Junqueras o Tardà és una mostra clara del que cal evitar a la nostra societat. Conductes violentes com acusar de “feixista, fill de puta, malparit, i desitjar-li que li posin una bomba com a Carrero Blanco” a un Catalanista i Demòcrata de tota la vida com Àngel Ros desqualifica qui vol veure la palla en l’ull aliè i no s’adona de la biga en el seu.

Així no es defensa Catalunya. Els catalanistes com Àngel Ros i Miquel Iceta són imprescindibles per assolir més autogovern per a Catalunya i un major reconeixement a la nostra llengua i cultura. Representen més de mig milió de catalans compromesos amb Catalunya, que rebutgen qualsevol reversió en tot allò que hem aconseguit fins ara i que aspiren a continuar fent passos endavant, això sí, dins de la legalitat. A Junqueras i a Tardà se’ls hi entén tot. Estan advertint que si s’empeny els catalanistes cap a la trinxera unionista, no es farà altra cosa que esfondrar el vaixell català.

Els temps d’unilateralisme viscut els darrers anys han provocat l’aparició de les trinxeres i la fractura de Catalunya en dos bàndols irreconciliables. Els independentistes són dos milions i escaig. Els unionistes un milió, i queda un altre milió –els catalanistes de sempre– que s’han trobat entre trinxeres rebent per tot arreu. Hi ha qui intenta –mai ho aconseguirà– sumar aquest milió de catalanistes a les posicions unionistes, que posaria en un compromís els avenços que els catalanistes defensem.

Afortunadament, el procés independentista català ha encetat un ampli procés de rectificació. Cal, segons Junqueras, “construir majories àmplies i transversals… acumular una suma democràtica i pacífica ingent... entrar en una nova fase... guanyar confiances, teixir complicitats, construir la casa comuna. Foragitar el cofoisme, les males cares i les males paraules, les simplificacions i les simplicitats, el menysteniment de les diferències…”.

L’acorralament sistemàtic que ha sofert el president del PSC i Alcalde de Lleida els darrers anys per part d’alguns –de Lleida i de fora– és una bona mostra d’aquest camí equivocat que cal rectificar. Fruit d’un electoralisme municipal petit i vergonyós –el pacte del Zènit, les acusacions (falses) de no defensar la llengua, etc.– s’ha intentat desplaçar el nostre alcalde i president del PSC cap a l’unionisme però això, ara, entra en franca contradicció amb les reflexions més recents dels líders republicans, que comencen a valorar la importància que té per a les seves fites que el catalanisme polític romangui on sempre ha estat, entre trinxeres, servir de pont d’integració en la defensa de la llengua i la cultura del país. Hagués estat menys compromès per part de l’Alcalde no assistir al Museu de Lleida. Però no és aquest el seu estil. Àngel Ros mai ha defugit les seves responsabilitats. L’Alcalde, com a demòcrata que és, ha estat sempre en contra de retallar la llibertat d’expressió, i per això havia de ser al Museu de Lleida, a l’exposició d’una obra que testimonia l’existència de polítics empresonats, malgrat que alguns d’ells ho són com a conseqüència d’haver seguit una via unilateral, al marge de la legalitat i de la qual ara els seus mateixos impulsors abominen.

A aquells que, fruit de la miopia política, continuen esbroncant injustament l’Alcalde de Lleida, cal recomanar-los molta til·la. Parafrasejant el Jaume Sisa, aquesta ciutat és la casa de tots. Aquí no sobra ningú.