COL·LABORACIÓ
Presons i camps de concentració franquistes a Lleida
El desconeixement de dues generacions envers la Guerra Civil Espanyola de 1936 representa una vergonya per als dos partits que han estat al govern en democràcia i que, després de la fi del franquisme, encara no s’han dignat a posar als llibres de text els fets tal com van succeir. Si ho haguessin fet, avui sabrien que el 16 de febrer del 1936, a Espanya hi va haver unes eleccions generals que va guanyar la coalició de les esquerres i que, cinc mesos després, o sigui, el 18 de juliol del mateix any, la dreta, sense respectar el resultat de les urnes, es va alçar amb un cop d’estat militar al qual van donar suport la banca i l’església.
Per això, d’aquella horrorosa guerra, que comportaria un milió de morts, d’un costat i de l’altre, en són culpables els qui la van començar. En finalitzar la Guerra Civil Espanyola de 1936-1939, els vencedors franquistes van haver d’utilitzar diferents locals per albergar-hi el gran nombre de presoners que havien fet: Presó Provincial de Lleida (avui edifici d’Hisenda, a la plaça Cervantes); Seminari Vell (al final del carrer Companyia, i que va ser enderrocat); Caserna La Panera, al carrer Sant Martí (avui museu); Caserna de la Cavalleria, al final del carrer Cavallers (avui, blocs del costat del Mercat del Pla), i Seu Vella (anomenada el Castell de Lleida).
Va ser la Seu l’edifici que més gent va recloure. En algunes de les seves dependències, com el claustre, l’altura havia estat partida amb bigues de fusta per doblar la capacitat de l’espai (al claustre encara s’hi poden veure senyals dels forats a la paret). Tot just finalitzada la guerra, en aquesta fortalesa hi van arribar detinguts de totes parts, majoritàriament de l’estació del ferrocarril, on els vencedors franquistes arrestaven tots els soldats de la República que retornaven a casa: quan els demanaven la documentació, l’única que portaven era la del batalló en què havien estat enquadrats defensant la legalitat de la República.
De poc els va servir dir que no havien comès cap delicte en haver defensat un govern elegit democràticament a les urnes. En els primers mesos, la massificació al castell feia difícil controlar la gent. Els revoltats van iniciar una tria per conèixer la pena que haurien d’imposar a cada soldat per haver lluitat al costat de la República. Van exigir avals per a la seva vida, en particular en el cas dels qui havien estat afiliats en algun sindicat obrer o partit polític d’esquerra. Si eren de la ciutat, el document més decisiu, tant per bé com per mal, era l’informe de l’alcalde del seu barri (elegit per les autoritats del règim).
Si eren de pobles de les comarques, l’aval del capellà podia ser la millor o la pitjor recomanació. Un cop entregat el document exigit, es feia la tria. Als menys afortunats, que havien rebut informació desfavorable, se’ls va enviar a la Presó Provincial i al Seminari Vell.
Les penes més usuals serien 30 anys o la pena màxima. La resta dels locals van quedar com a camps de concentració. Diàriament es veien baixar pel carrer de Cavallers presoners procedents del castell, custodiats per un cordó de guardes, que es dirigien a les construccions d’habitatges de les famílies dels militars guanyadors de la guerra.
Encara avui es poden veure alguns blocs de cases situades a la plaça de l’Exèrcit, al sector de l’Institut Màrius Torres; en canvi, el centenar d’habitatges situats a l’avinguda de Madrid que havien estat ocupats per l’alta oficialitat, i també la residència d’oficials, han estat enderrocats amb el pas del temps.