Mirall, mirallet, qui sóc jo en realitat?

Tot el que et molesta d’altres éssers és només una projecció del que no has resolt de tu mateix.

Per entendre-ho ens hem de remuntar a la denominada Teoria del Mirall atribuïble al psicoanalista Jacques Lacan, en la qual explica la formació del jo en la fase de desenvolupament psicològic d’un nen amb una edat compresa entre els sis i els divuit mesos. Aquest, quan es mira al mirall, es reconeix i s’alegra de veure’s. A partir d’aquí, la idea o teoria del mirall es defineix bàsicament en el fet que la realitat de l’altre no existeix, és a dir, les relacions interpersonals són relacions amb un mateix.

Llavors, què ens atreu o ens allunya de la personalitat d’una altra persona? Existeixen estudis i investigacions científiques que conclouen que el que ens atreu i fa que ens relacionem i adaptem millor a determinades persones són aquelles característiques que són iguals a les nostres. Ens agraden les persones que són com nosaltres. L’exterior actua com un mirall per a la nostra ment. El que veiem en els altres és un reflex de nosaltres mateixos. Tant el que ens agrada com el que no.

Quan la nostra ment entén que determinades qualitats o comportaments suposen una amenaça per a la nostra integritat física i emocional, en lloc de reconèixer l’error en nosaltres mateixos, l’expulsa cap a fora, atribuint-les a un objecte o subjecte extern a nosaltres mateixos. Així, aparentment, col·loquem les esmentades amenaces fora de nosaltres. Quan retraiem alguna cosa a l’altre, en realitat és que veiem en ell aspectes que no ens agraden o reprimim de nosaltres mateixos. De fet, quan ens enamorem atribuïm a l’altra persona certes característiques o qualitats que tan sols hi ha en nosaltres. Observem les persones que ens atreuen, amb qui ens sentim còmodes, què ens agrada d’elles?, és la seua intel·ligència, la seua generositat, la seua paciència, la seua bellesa, la seua gràcia, el seu poder, la seua saviesa, i prenem consciència que aquesta qualitat, en un grau o un altre, també habita en nosaltres, més o menys desenvolupada, o per desenvolupar, però és dins nostre, altrament, no podríem veure-la, reconèixer-la en l’altra persona. En realitat, quan creiem conèixer molt bé altres persones el que fem és projectar sobre elles la nostra pròpia realitat.

D’altra banda, observem aquelles persones les quals rebutgem i pensem què és el que ens molesta d’elles: la seua agressivitat, la seua impaciència, el seu egoisme, la seua covardia, sigui el que sigui, estan presents però reprimides en nosaltres mateixos.

Per mostrar-nos valents, hem d’haver reprimit la nostra part covarda, per ser generosos, haurem reprimit el mesquí, si som molt virtuosos, també tenim la capacitat per actuar amb maldat, etc. L’important és adonar-se que allò que projectem en els altres és veritablement una cosa que parla (més del que volem admetre) sobre nosaltres mateixos.

Observar diu més sobre l’observador que sobre el que s’observa. Adonar-nos d’això, posar consciència a aquest mecanisme mental ens permet prendre el control de les situacions, diferenciar la realitat de la ficció, conèixer-nos millor i identificar el nostre costat fosc.

Si volem conèixer-nos realment, mirem-nos a través de les relacions que mantenim amb el nostre entorn, i allà podrem veure el que abans no vèiem en nosaltres mateixos.

“No veiem els altres tal com són, sinó com som nosaltres”, va dir Kant.