Emissores clandestines

Durant els anys de la postguerra, a causa de la feroç repressió del règim de Franco contra tot quan anhelava democràcia, la població l’havien silenciat i sols per les notícies de les emissores estrangeres es podia saber alguna cosa. S’hauria d’esperar als anys 1960, quan l’oposició al règim faria acte de presència. Les emissores de la BBC de Londres, Radio París i La Pirenaica s’havien convertit en el mitjà informatiu que denunciava els esdeveniments que el govern franquista s’esforçava per ocultar. La gent del país que escrivia a aquestes emissores s’havien transformat en una font de resistència a l’ombra, i per a l’organització de Lleida constituïa un dels millors conductes per donar compte de les petites accions progressistes contra el règim que tenien lloc a les terres de Lleida i a tot l’estat espanyol. A la BBC i Radio París, les notícies polítiques sobre Espanya tenien un temps molt reduït, ja que els governs d’aquests països volien fer veure que estaven contra la dictadura quan en realitat el règim de Franco ja els estava bé per als seus interessos. Conducta que no era la mateixa de la majoria de la població francesa i anglesa, que durant la Guerra Civil espanyola els voluntaris de les brigades internacionals d’aquests països hi serien àmpliament representats per idealistes que intentaven auxiliar la República espanyola amenaçada pel feixisme que ja brotava per tot Europa.

Els oients, en horari nocturn, podien escoltar amb claredat Londres i París, però no era igual amb La Pirenaica, la que més hores hi dedicava en les seves emissions. En aquest cas no era fàcil desxifrar les seves veus, que es veien interferides pels sorolls procedents dels mecanismes instal·lats pels amics protectors del franquisme, els Estats Units, que havien col·locat emissores a Barcelona (al Tibidabo), València, Cartagena i Pals (Girona, on hi havia la més potent). S’hauria de tenir voluntat per perdre hores mirant d’aprofitar els moments en què disminuïa la potència dels mecanismes emplaçats pel país de l’estàtua de la Llibertat. Aquella col·laboració demostrava que el govern nord-americà defensava les dictadures en contra del que pregonava ser paladí de les democràcies.

La majoria de les cartes enviades a La Pirenaica, al no conèixer la localització de l’emissora, amb la qual hi havia un gran secretisme, eren enviades al diari L’Humanité de París, i les cartes feien molts tombs abans no arribaven al seu destí. No era així, però, quan els escrits eren enviats pel corresponsal de l’organització de Lleida. En aquest cas seguien el camí següent: les cartes eren dipositades a la bústia del tren correu que passava per Lleida a les tres de la tarda i, d’aquesta manera, anaven directament a l’administració de correus de Barcelona sense passar per la de Lleida (s’ha de tenir en compte que en aquells anys el turisme estranger era escàs i la policia estava a l’aguait per intentar descobrir qui enviava les notícies de Lleida a l’emissora). A l’adreça de la carta constava un nom francès imaginari i un carrer de París (aquest sí que era autèntic) on hi havia una porteria regentada per una exiliada espanyola.

La dona, al rebre el plec de cartes de mans del carter, les repartia pels pisos, retirant la del nom acordat, que era enviada directament al seu destí. I quan la notícia era urgent, una companya del PSUC de Lleida es desplaçava a l’aeroport de Barcelona per tirar la carta a la bústia del correu urgent.

Cada dijous l’emissora donava les notícies sobre Catalunya, i començava dient: “Aquí Ràdio Espanya Independent en la seva emissió en llengua catalana.” Aquell dia es podia saber què passava a Lleida.

La Pirenaica, durant els més de trenta anys d’existència, va ser el mitjà informatiu que més notícies va escampar per tot l’estat espanyol, fet històric que els governs de la democràcia no han tingut gaire interès a explicar-ho als llibres de text. Vet aquí el desconeixement de dues generacions, a les quals s’ha ocultat la realitat, fets tan importants de la nostra història.