Bisbat Barbastre-Montsó, continua el despropòsit

Fa unes setmanes, la premsa informava de l’acceptació a tràmit per part d’un jutjat de Barbastre de la demanda presentada pel bisbat Barbastre-Montsó contra el consorci del Museu de Lleida i el bisbat de Lleida, aquest darrer en qualitat de dipositari (una afirmació dubtosa) mitjançant la qual el bisbat demandant reclama 111 peces d’art, la majoria de les quals a finals del segle XIX i primers del XX estaven situades a parròquies de poblacions de la franja pertanyents en aquell moment al bisbat de Lleida.

La inexplicable segregació iniciada l’any 1995 d’un bisbat tan antic amb vincles naturals teixits durant segles anunciava efectes lamentables. Efectes que en cap cas ajudarien a la germanor entre comunitats veïnes, un d’aquests el vivim ara amb aquesta inexplicable reclamació judicial. El nunci Lajos Kada l’any 1998 en el marc de la segregació de les parròquies desmembrades va indicar, de forma equivocada, que l’art sacre procedent d’aquestes era al bisbat de Lleida en qualitat de dipòsit i que en tot cas, si aquest es considerava propietari, ho havia de provar, amb aquesta afirmació l’autoritat eclesiàstica prenia part contra el bisbat de Lleida, carregant la dificultat de la prova sobre qui havia salvat les obres del deteriorament o de la venda a antiquaris i col·leccionistes. Poc es respectava l’acció protectora que cent anys abans havia realitzat el bisbe Meseguer amb una sensibilitat que no estava generalitzada en aquell moment.

Malgrat les accions realitzades en el marc eclesiàstic per part dels bisbes lleidatans Ramon Malla i Francesc Xavier Ciuraneta en defensa de la unitat de la col·lecció, va prevaldre el major criteri jeràrquic, així doncs Silverio Nieto, jutge executor nomenat pel nunci per a Espanya, en el nom del servei jurídic civil de la Conferència Episcopal Espanyola va emetre l’any 2005 un decret en virtut del qual atribuïa la propietat de nombroses peces al bisbat Barbastre-Montsó, es consolidava el criteri manifestat inicialment pel nunci, realment la resolució era conseqüent amb el desori inicial. Aquest decret presentava moltes i serioses arbitrarietats que són detallades per la Dra. Carme Berlabé, qui les documenta fefaentment en el seu llibre Del Museu Diocesà al Museu de Lleida i que davant la justícia civil hauran de ser proves concloents per demostrar la propietat i salvaguardar la unitat museística.

Sortosament la col·lecció del Museu de Lleida va ser inclosa al Catàleg del Patrimoni Cultural Català preservant la seva segregació, fins ara que el bisbat de Barbastre-Montsó acudeix a la justícia civil en un intent d’aprofitar la seqüència de dictàmens de l’alta jerarquia eclesiàstica. Tot i que la demanda pren l’argument inicial del nunci Lajos Kada pel que fa a la consideració des que les peces reclamades són a Lleida amb caràcter de dipòsit, serà en el marc de la justícia civil on es dirimirà el litigi contra el bisbat de Lleida i el Museu de Lleida.

Han passat més de cent anys des que es van adquirir les peces reclamades, cercar la documentació acreditativa de cadascuna ha estat una tasca complexa per la varietat documental i transaccional que demostra la propietat, però aquesta tasca hi és, ha estat feta per la restauradora del Museu que abans hem esmentat, i a la vista de tota la documentació, queda acreditada perfectament la propietat de tots els objectes per via de donació, compravenda, permuta o donació amb compensació, i no hi ha cap indici que la cessió fos en cap cas a títol de dipòsit. Ineludiblement s’haurà d’entrar en el camí judicial ja que la pèrdua d’enteniment segueix, es pretén desmembrar una col·lecció que en el seu conjunt es gaudeix i s’explica tipològica, històrica i artísticament millor sencera que no pas dividida. Una col·lecció de la qual formen part aquestes peces ubicada en el digne marc d’un museu com el de Lleida, geogràficament a l’abast de tota la població d’on procedeixen i que durant 850 anys va formar part del bisbat de Lleida.

Com a Cercle d’Amics del Museu de Lleida entenem que centrar el debat en l’àmbit territorial no té cap sentit per a qualsevol persona sensible a l’art, a la història i al sentit comú. A banda de la qüestió de la propietat abans comentada, la unitat de la col·lecció és un criteri prou potent per ser compartit per totes les persones independentment del seu veïnatge. Certament el procés judicial constitueix l’eix fonamental en la defensa de la continuïtat de la unitat museística, però això no impedeix que sigui necessària la implicació de ciutadania, premsa, entitats i institucions. No ens quedarem com a espectadors, ans al contrari, hem d’informar-nos i informar per crear un corrent d’opinió fonamentat, ho podem fer.

La demanda judicial a les dues institucions, bisbat de Lleida i Museu per part del bisbat Barbastre-Montsó, fa del tot imprescindible la resposta en la defensa jurídica i directa d’aquestes dues institucions implicades. En tot cas ja ens consta que en aquesta ocasió la defensa es presenta millor que en el cas de Sixena, aquest cop pel que sembla el bisbat de Lleida prendrà part activa en l’actuació judicial civil i també considerem positiu que ara el Museu de Lleida serà un actor principal amb una participació més directa, per a nosaltres com a Cercle d’Amics del Museu això ens aporta una confiança fonamentada en la proximitat, implicació i preparació de l’equip del Museu.