Som els Armats de la Sang

Aquest vers de l’himne dels Armats de la Sang ha d’encapçalar aquest escrit per dret propi, ja que intento descriure el que per a mi ha estat i és l’experiència de ser armat el Divendres Sant a Lleida. Un es fica en embolics d’aquesta mena per diversos motius: per amistat, per simpatia, per tradició, per devoció, per curiositat o per qualsevol altra raó però, en tot cas, l’experiència fa que continuï per una profunda convicció que a Lleida la Setmana Santa s’ha de viure i lluny dels tòpics que la descriuen com a folklore.

La meva primera sensació a arribar al primer dia d’assaig va ser la de la gran companyonia que hi ha entre tots els membres del col·lectiu. Un veterà com jo agraeix enormement aquesta relació, ja que entre broma i broma et fan sentir membre d’aquesta gran família durant la poca estona que comparteixes. És una família molt unida i cordial. Sempre hi ha algú disposat a donar-te un cop de mà en el que sigui necessari. L’ambient que es respira és de bon humor i ganes de passar una bona estona, sense que això vulgui dir que no es facin les coses amb la seriositat i l’interès en els assajos i preparatius que culmina el Divendres Sant amb totes les activitats que es fan durant el dia.

El gran dia arriba i està realment ple d’activitats. Comença a les nou del matí amb un esmorzar que, per cert, respecta escrupolosament el precepte de l’abstinència, i que en acabar ens duu directament a l’església de la Sang, per vestir-nos i posar-nos l’armadura que ens acompanyarà durant la llarga jornada. Seguidament es visita l’Arnau i un parell de residències de gent gran. La voluntat dels armats i l’acollida i il·lusió de nens, malalts i sobretot gent gran, converteix la meva experiència com a armat en quelcom molt entranyable i molt difícil d’oblidar.

La tarda comença a les quatre per ultimar els assajos, amb un sol de justícia, al pati del Col·legi Maristes. L’assaig es fa dins del vestit, autèntica sauna fins a les cinc que és quan surt la cercavila, després de l’encesa i victorejada arenga del Capità Manaia. La cercavila és un recorregut a ritme de marxa militar pels carrers de Lleida, partint de l’avinguda de Madrid per acabar a la plaça de l’Escorxador, on assoleix tot l’esplendor i sentit de la tradició dels armats. És un autèntic espectacle que és contemplat per un nombrós públic. El que més sorprèn és la quantitat de nens que t’envolten a les parades del recorregut que et demanen la llança, el casc o el que sigui. També sorprèn i gratifica l’interès i les ganes de fer-ho bé, sempre amb un bon humor que contrasta amb la serietat i el recolliment de la processó de la nit.

A les set, després de tres hores de ritme frenètic, es queda per preparar la processó que, des dels armadets –que n’hi ha des de sis anys fins a persones de més de seixanta–, aguanten amb una voluntat i unes ganes dignes d’un heroi.

A l’hora en punt, estan tots en formació, amb un esperit de serietat i recolliment que realment m’impacten, sobretot després del caràcter festiu i alegre de la cercavila. Quan indica el capità, surt la processó amb un clima de gravetat, i jo diria d’espiritualitat, que m’emociona. Tota l’alegria i bon humor de la Setmana Santa d’assajos dóna pas a una concentració i identificació amb el que és el gran acte del Divendres Sant.

Aquesta sensació de misticitat que es viu a la sortida de la processó i al primer tram on hi ha la tribuna de les autoritats acompanyades d’una gran quantitat de gent, es transforma en alguna cosa molt entranyable i difícil d’explicar. Encara a Blondel, on per art de màgia apareixen centenars de manetes esperant el desitjat caramel, sense perdre la formació ni la seriositat que l’acte mereix, apareix la cara més amable dels armats. Es reparteixen quilos i quilos de caramels i d’il·lusions, fent les delícies de nens i grans, que any rere any acudeixen a la processó del Divendres Sant a veure com l’obren els Armats de la Sang.

Després de dues hores llargues de processó, de fer les millors cadenes dels últims vint anys segons el Capità Manaia, i de repartir un bon nombre de somriures, arriba un altre dels moments més emotius de la nit.

En arribar altra vegada a l’església de la Sang, veiem passar la processó que ens seguia, picant amb la llança als crits de “piqueu, piqueu” dels tinents, a l’espera de l’arribada de la Mare de Déu que tinc l’honor d’acompanyar i del Crist Jacent el Mule, objecte d’una gran devoció entre els Armats.

A la fi de la processó i amb el cos cruixit de portar tot el feixuc equip durant tot el dia, un sentiment molt profund es desperta en mi. Avui sé què significa sentir-se Armat de la Sang. Després de tot el dia i d’observar els meus companys esgotats com piquen i piquen amb devoció, he de concloure que tots aquests homes són “els més ben parits del món”.