1 de maig: prou precarietat i prou repressió

Construir una realitat paral·lela al marge de l’experiència de precarietat, sobreexplotació i opressió que viu la classe treballadora és un clàssic dels poders econòmics i polítics ben emparats per una premsa segrestada i submisa.

“La crisi ha quedat enrere” asseguren, mentre la població en risc de pobresa i d’exclusió social ronda el 20%, els desnonaments segueixen sent una pràctica habitual i es dispara la bombolla especulativa dels lloguers.

En diuen reformes laborals per “generar ocupació de qualitat” quan en realitat els llocs de treball que es generen són temporals i a temps parcial. El 12% dels qui treballen són la nova “classe treballadora pobra” perquè els sous miserables que perceben no donen per viure amb dignitat. I les dones veuen encara agreujada aquesta situació en cobrar un 24% menys que els seus companys per fer la mateixa feina. Creix doncs la feminització de la pobresa i la invisibilitat del treball reproductiu i de cura.

Parlen de la “modernització dels sistemes de pensions” mentre allò que busquen és privatitzar-les. Mentrestant, es fonen els 68.000 M€ que hi havia el 2011 a la guardiola de les pensions de les quals s’ha perdut la indexació amb l’IPC amb la consegüent pèrdua de poder adquisitiu dels i les pensionistes.

I la “modernització” dels serveis públics també passa per perpetuar les retallades en la sanitat –el 14% a Catalunya– tot afavorint els negocis privats mentre que a l’ensenyament la inversió segueix a la cua de l’estat i d’Europa quan per llei hauria d’arribar almenys al 6% del PIB. L’aplicació de l’article 155 ha permès aquest mes de febrer renovar els concerts fins i tot a aquelles escoles que segreguen per sexe. Per acabar d’arrodonir aquest tètric panorama, la Llei de Renda Garantida Ciutadana no s’està implementant com correspondria a les urgents necessitats socials que cal atendre.

Diuen que Espanya és un Estat de dret inqüestionable i que no hi ha presos ni preses polítics, però es nega el dret del poble català a decidir el seu futur polític per mitjà d’un referèndum la celebració del qual va ser reprimida amb l’ús de la força per part dels cossos policials. I en aquesta deriva involutiva en termes democràtics s’aplica la llei antiterrorista a activistes socials, s’empresonen i es criminalitzen polítics, rapers, estudiants, bombers, mestres i professors, alcaldes i regidors, sindicalistes… tots i totes aquelles que planten cara a un poder polític disposat a tot per tal d’esclafar la dissidència.

Davant d’aquests atacs una munió de lluites de la classe treballadora s’ha articulat i s’ha impulsat a través de grans moviments d’autoorganització popular –marea pensionista, moviment feminista, lluites veïnals a la ciutat de Múrcia, els mateixos CDR, etc.– per anar construint amb la seva lluita un dic de contenció a aquestes polítiques neoliberals, profundament injustes i amb greus dèficits en termes de respecte a la llibertat d’expressió i de manifestació. Des del sindicalisme alternatiu que la IAC representa creiem que cal donar-hi tot el suport, col·laborar en el seu impuls i participar-hi lleialment.

A la vista dels atacs a la sobirania popular, de la deriva antidemocràtica de l’Estat, de la permanència de les retallades i de les privatitzacions i la precarietat, cal unificar les lluites i construir una agenda comuna per continuar amb les reivindicacions a peu de carrer i en tots els centres de treball que faci possible revertir aquesta situació perquè “la tradició dels oprimits ens ensenya que l’estat d’excepció en què vivim és la regla” (Walter Benjamin).