Els dèficits que ennuvolen l'economia mundial

El principal dèficit que ennuvola les perspectives de l’economia mundial és polític. El lideratge mundial exercit pels EUA des del 1945 va començar a trencar-se quan Donald Trump, acabat d’asseure a la Casa Blanca el gener del 2017, va impulsar el seu America First. El creixement econòmic mundial es va sustentar en una primera etapa en un ordre internacional basat en un equilibri de poders i influències entre els EUA i l’URSS que va col·lapsar el 1991. Després, es va obrir un període hegemònic dels EUA sota l’ombra del qual va anar reemergent gradualment i sigil·losa el gegant xinès. La Xina és la segona potència econòmica i amb l’Índia ja sumen el 25 per cent del PIB mundial.

Avui entrem en una altra incerta etapa que es divisa conflictiva. El gir nacionalista i proteccionista dels EUA debilita el vigent sistema multilateral i el crucial rol jugat pel Banc Mundial (BM), el Fons Monetari Internacional (FMI) i l’Organització Mundial de Comerç (OMC), les tres principals Institucions Internacions que van canalitzar el procés de Globalització afavorit precisament pels EUA. Però el context internacional està canviant. Donald Trump pretén enfrontar-se i sancionar comercialment la Xina. I també planta cara sense gaires miraments als seus tradicionals aliats polítics i econòmics com la Unió Europea, el Japó i el Canadà. Emmanuel Macron i Angela Merkel van viatjar fa uns dies a Washington per intentar persuadir el president nord-americà que no gravi les importacions d’acer i alumini de la UE. Trump va ajornar el 2 de maig durant un altre mes la imposició de sancions i no cedirà sense rebre compensacions. També el primer ministre japonès Shinzo Abe es va reunir amb Trump a Florida per demanar-li que reconsiderés el rebuig de l’Acord Transpacífic (TPP) firmat per Barack Obama el 2016, però no ho va aconseguir.

Un clima d’inquietud va presidir les Assemblees de l’FMI i del BM celebrades l’abril passat a Washington. D’una banda, l’últim informe de l’FMI publicat el 17 d’abril va predir que el PIB mundial creixerà un 3,9 per cent el 2018, el percentatge més alt des del 2011. Els EUA ho faran un 2,9 per cent dopats per la reforma fiscal de Trump, que va disparar l’ocupació i el consum. També la zona euro podria créixer un 2,4 per cent encara afavorida per la política monetària acomodatícia que aviat s’haurà de revisar. I el Japó creixerà un 1,2 per cent. Les perspectives continuen sent positives per al continent asiàtic, on destaquen els alts creixements de la Xina (6,6 per cent) i l’Índia (7,4 per cent) i d’altres dinàmiques economies del sud-est asiàtic.

I els països exportadors de matèries primeres milloren gràcies a la pujada dels preus energètics. El Brasil i Mèxic (2,3 per cent), Nigèria (2,1 per cent), Rússia i Aràbia Saudita (1,7 per cent) i Sud-àfrica (1,5 per cent) tornen al camí del creixement. El petroli va tornar a situar-se en els 75 $ el barril Brent, el preu més alt des del 2014. Una pujada que alleuja les finances públiques dels països productors però encareix les factures dels importadors.

Però la persistència de tensions geopolítiques i riscos financers i comercials poden tornar a frenar el comerç i la inversió. L’FMI observa amb preocupació un creixement del dèficit dels EUA que afectarà l’estabilitat financera mundial. Les polítiques fiscals de Trump poden sobreescalfar l’economia i fer pujar la inflació, una situació que porta la Reserva Federal (FED) a accelerar el seu calendari de pujada de tipus d’interès. Si es confirma, el marge de maniobra de la política monetària del BCE s’estrenyerà encara més. En l’última reunió del Consell de governadors del BCE celebrada el 26 d’abril a Frankfurt, Mario Draghi va decidir mantenir l’statu quo. I va ajornar la decisió sobre una possible correcció de la vigent política monetària fins a la propera reunió del 14 juny a Riga, un dia després que la FED podria decidir la seua cinquena pujada de tipus des del desembre del 2015 per situar-los en el 2 per cent o més.

Christine Lagarde també va alertar sobre un endeutament global públic i privat que va assolir els 164 mil milions de dòlars el 2016, representa el 225% del PIB mundial i es concentra principalment en tres països: EUA, Japó i Xina. Es va disparar un 40% des del 2007 i afecta tant els països avançats com els emergents i en via de desenvolupament africans, asiàtics i llatinoamericans.

Lagarde també va avisar sobre les grans inversions xineses que financen les noves infraestructures de comunicacions de les Noves Rutes de la Seda que, si bé afavoreixen el desenvolupament dels països receptors, també disparen el deute públic i la seua dependència financera i econòmica respecte a la Xina.

L’FMI tem que les creixents tendències proteccionistes provoquin uns conflictes comercials que poden desenterrar unes barreres aranzelàries i no aranzelàries que poden pertorbar el normal funcionament de les cadenes de valor i la difusió de noves tecnologies, frenant la inversió i la productivitat mundial. Els nuvolots també van sobrevolar la VIII Cimera de les Amèriques celebrada el 14 d’abril a Lima. Donald Trump no va assistir-hi. Una absència que afavoreix la penetració comercial xinesa a tota l’Amèrica Llatina. La Xina ja és el principal soci comercial del Brasil, l’Argentina, el Perú i Xile. I també s’hi poden sumar les incerteses polítiques en un any 2018 atapeït d’eleccions presidencials i legislatives en un context d’alts nivells de corrupció i violència. Destaquen les properes cites electorals en tres economies clau: Colòmbia (27 maig), Mèxic (1 juliol) i Brasil (7 octubre).