Mandra mental

La mandra sempre és mental. Pensar costa i cansa, consumeix molta energia. Per pensar cal estar preparat, cal haver estudiat, i tenir coneixements. Però sobretot cal haver après a analitzar una situació, un repte, un problema; a reflexionar, a buscar alternatives i a construir una decisió. Pensem poc, i si no es pensa no es prenen les decisions encertades, no es perceben les conseqüències dels actes. Així, ens mantenim a la zona de confort, en realitat, de fals confort. És més còmode no pensar i que d’altres ho facin per nosaltres. Aquesta és la gran tragèdia dels nostres dies.

A partir de les reflexions del filòsof José Antonio Marina, puc entreveure que la mandra mental té dos justificacions diferents; d’una banda, la dels fanàtics i, de l’altra, la dels escèptics.

Els primers estan tan segurs de les seues idees que ni es plantegen qüestionar-se-les, mentre que els segons opinen que no val la pena qüestionar-se-les perquè la millora és impossible. L’escepticisme és una manifestació del nihilisme o de la manca de sentit.

Seguint la classificació de Marina, la tercera estirp, la del crític, és la que es pregunta, busca i creu que gràcies a l’anàlisi, l’experimentació i la deducció és possible progressar, atansar-se a la veritat. Hem de promoure per tant l’anàlisi i la crítica. Per fer-ho, cal recuperar l’assignatura de filosofia i que a les nostres escoles, igual com succeeix en les anglosaxones, s’ensenyi a debatre i a argumentar.

La societat del sobreentreteniment (estar distret amb qualsevol cosa) evita pensar i impedeix la reflexió. A la tradicional televisió porqueria s’han sumat ara les xarxes socials, la proliferació de l’insult des de l’anonimat darrere d’una pantalla i un teclat, sense la més mínima argumentació que el suporti i sense cap debat.

Si ho enfoquéssim des d’una perspectiva revolucionària, als poderosos els interessa fomentar l’entreteniment, organitzar circs. Com en sabien, els emperadors romans!

Ara ens diuen que ens posem còmodes davant una pantalla i que no ens preocupem de res, que el papa/mama Estat ens cuidarà i no ens faltarà de res. Sobretot, que no se’ns ocorri utilitzar la ment i analitzar què fan i demanar-los explicacions. El seu objectiu és que ens dominin els impulsos i les emocions descontrolades. Les tècniques de neuromàrqueting busquen això, l’actuació precipitada i irreflexiva. No tenen res de neuronal. El terme neuromàrqueting és una altra manipulació del llenguatge. Abans d’actuar cal preguntar el perquè en comptes d’actuar de manera irreflexiva.

El més poderós que tenim i l’únic que no ens poden arrabassar és la nostra ment, el que hi tenim, els circuits i connexions neuronals que hem construït. Els nostres coneixements i els nostres bons hàbits, les nostres virtuts no ens les poden arrabassar mai, ni tan sols quan estem mancats de llibertat, ni quan perdem els nostres béns materials.

Com si fossim líders empresarials o familiars, o professors, el millor que podem ensenyar al nostre equip i als nostres fills és a pensar.

Combatem la pitjor de les mandres, la mental, fem gimnàstica mental. Primer pensem, analitzem, reflexionem, documentem-nos i després actuem, en comptes de canviar l’ordre i actuar precipitadament i quan veiem el desastre buscar justificacions i culpables.