Víctor P. Pallarés

Necessitem mitificar els nostres artistes, perquè siguin coneguts i apreciats, i se’n valori l’aportació al desenvolupament de la cultura. Cal popularitzar-los i reconèixer-ne el talent, l’artístic i l’humà. Lleida va tenir una tradició, una escola, de pintors i escultors que formaven part del pedestal de la modernitat a la ciutat. A poc a poc, els hem anat perdent, i amb ells una bona part de la identificació d’art i avantguarda, o art i compromís... Coma Estadella, Leandre Cristòfol, Benet Rossell, Carles Hac Mor... però encara són entre nosaltres testimonis vius d’una època que no tornarà... Lluís Trepat, Àngel Jové, o Víctor P. Pallarés. Podríem anomenar-la com la generació del Grup Cogul, tot i que Lluís Trepat va tenir molt a veure sense està adscrit a aquells agosarats informalistes. Cada vegada que aquest creadors es fan visibles mitjançant un llibre, una exposició o una obra, ho hauríem de considerar com un privilegi, ja que la maduresa atresora tot el bagatge vital del mestratge.

Víctor P. Pallarés sigui, possiblement, de tots ells el pintor més implicat en el reconeixement ciutadà.

La seva condició de professor al llarg de tants anys li va donar molta popularitat, i els seus treballs en edificis públics i de culte fan que la seva obra sigui de seguida identificada. El seu estil és reconeixible i aquella experimentació abstracta dels anys seixanta va servir-li per dotar la seva pintura d’un fons d’on emergeixen les seves figures característiques.

Encara ara Víctor P. Pallarés va al taller cada dia, sempre que pot, estirant la visió i la força més enllà del que hauria de fer, però mogut sempre per un impuls vocacional de crear. La seva pintura està motivada per una necessitat de pintar, de posar davant seu fulls blancs i anar-los tacant amb el pinzell o el llapis. Així ho explica cada vegada que té l’oportunitat de dir-ho, mantenint aquest compromís −que és vital− amb la pintura.

Ara tenim una prova d’aquest treball diari amb la mostra que li dedica l’Espai Cavallers, on presenta obra, majoritàriament damunt paper, dels darrers dos anys. Un treball abastable en la seva dimensió, on manté aquell mètode propi de tacar el fons i anar perfilant les figures que emergeixen, i que delimita amb línies i tonalitats blavoses, amb pinzellades vermelles que entonen el conjunt amb una paleta molt uniforme, una paleta de colors freds que miren d’esdevenir càlids.

El conjunt és força nombrós i denota aquest treball intens que manté avui dia. Només per aquest motiu ja mereix la visita. Un artista madur és sempre una garantia d’interès. Víctor P. Pallarés té un llenguatge que domina i totes les seves obres s’emmarquen en aquest mateix concepte: figures que naixen de l’accident de la taca. Hi ha però dues obres en aquesta mostra que m’han cridat especialment l’atenció, ja que eviten la comoditat del que es coneix.

La primera és un acrílic amb una composició singular. La figura femenina, en blanc i negre, està desplaçada a la dreta, no centrada. Té un fons d’una estructura també desplaçada a la dreta, i la part esquerra és una superfície grisa que combina amb la tonalitat blavosa de la figura i la porta de fons. Tota la composició està descentrada, però resulta equilibrada per una simple pinzellada blau cel. Aquest gest és bàsic per centrar l’obra, com si tota la pintura girés a l’entorn d’aquesta petita taca definitiva.L’altra obra és una tècnica mixta damunt paper, de l’any passat, amb una figura que també apareix del fons, però està poc delimitada, sense línies que la delimiten, boirosa, confonent-se els colors del fons amb els de la figura.

Aquestes dues obres poden resultar emblemàtiques d’un autor que té l’obra al cap, i es deixa anar pel procediment i l’execució, i finalment resulta una combinació de l’accident i el poc control que la ment fa sobre la mà.