Guinovart mira al passat

L’Avantguarda del segle XX va revisitar els períodes artístics primitius a la recerca d’inspiració. El cubisme de Picasso tenia molt a veure amb l’art Negre i l’escultura ibèrica, i Joan Miró tenia penjat al seu taller una imatge del mestre de Pedret. La manca de perfecció, la simplicitat i el cromatisme del romànic coincidien amb l’argumentari de l’Art Nou. El Romànic especialment inspirava els artistes catalans, ja que el Museu de Montjuïc conservava oberta la col·lecció de pintures murals que eren el gaudi i el referent de la ciutat de Barcelona. En el debat entre Madrid com art oficialista del Règim, i Barcelona, oberta a la investigació de les formes, el Romànic era un art català i auster, com pretenia l’informalisme.

A començaments dels anys cinquanta els artistes catalans ja havien començat a viatjar a París, que era l’única manera de veure món, i havien vist de primera mà obres de Picasso i de Matisse. A les figuracions de la dècada anterior i els brots surrealistes del Dau al Set s’albirava ara una decantació vers l’abstracció, no pura, sinó influenciada encara pel món surreal o magicista. No existien plataformes que ajudessin els artistes a exposar aquests treballs, i per aquest motiu es va optar pel desenvolupament de Salons col·lectius, i la formació de grups. En comunió amb uns altres artistes coincidents, resultava més engrescador i suportable esdevenir artista experimental davant la incredulitat de l’ambient.

Per aquest motiu es feien i es desfeien grups d’artistes que, en molts casos, no passaven de signar un manifest i exposar sense més pretensions.

Un d’aquests grups va ser el Taüll, on es va sumar Josep Guinovart, i és l’exemple més il·lustratiu que plana per damunt la mostra, que el Museu de Lleida dedica ara a l’artista. El nom del grup es referia a la pintura mural que penjava i penja del Museu de Montjuïc i que l’any 1955 va servir de fons pel manifest del grup, que no va ser altre que una sèrie de fotografies de Francesc Català Roca, dels set artistes integrants davant de l’obra. Anomenant-lo així es reivindicava la catalanitat de l’art Romànic, i una manera de pintar de colors primaris, envoltats per línies de color negre; una pintura que defugia del classicisme i s’aproparia al món dels símbols i dels signes.

El grup va durar ben poc, donada la diversitat dels seus membres. Menys Tàpies, Cuixart i Tharrats, que havien estat fundadors del Dau al Set, la resta tot just havien fet el pas de París... Marc Aleu, encara mogut per una inspiració surrealista i expressionista, Jordi Mercadé, també interessat per un neononellisme, Jaume Muxart, i Josep Guinovart, que encara no havia donat el pas cap a l’abstracció, i que es movia en un magicisme de tonalitats contingudes. La presència de Tàpies, Tharrats i Cuixart va donar relleu al grup, però era evident que ja no eren els joves del Dau al Set, i les seves personalitats s’adreçaven més clarament vers la individualitat. El grup va néixer de la tertúlia d’una taverna de ciutat vella, i va acabar amb la imatge de Català Roca. El crític d’art i bon amic de Guinovart, Cesáreo Rodríguez Aguilera va escriure a Revista que amb aquesta advocació no hi havia discrepància, i que admetia abstractes i neorealistes. Un dels membres, Marc Aleu va deixar escrit que tots creien necessari constituir el grup, però que hi havia excessiu individualisme, i Joan Teixidor va destacar que era rellevant els “símbol i la xifra”, perquè tornaven a ser “set” els artistes.

El Romànic va ser germinatiu i inspirador. Ho veiem en aquesta generació i en el mateix Guinovart, i en aquest estadi va restar, sense més pretensió.