El PSOE de sempre

Si en les últimes Eleccions Generals els lleidatans no haguessin dipositat la confiança en el Partit Popular, deixant Lleida com l’única província d’Espanya en la qual el PSOE no té escó, la qual cosa li confereix un valor doble i determinant a l’escó del Partit Popular que tinc l’honor de representar, ni hauríem superat el bloqueig polític de set mesos, ni hauríem tingut PGE 2017, ni serien realitat els PGE 2018, que van ser aprovats definitivament la setmana passada al Congrés per un només vot de diferència; repeteixo, el del PP de Lleida, davant el PSOE, Podem i els separatistes.

Són uns Pressupostos que garanteixen l’estabilitat, el creixement econòmic i la creació d’ocupació destruïda durant el govern socialista de ZP. Els Pensionistes, els Funcionaris, les famílies nombroses i els contribuents amb rendes mitjanes i baixes es veuran beneficiats pels Pressupostos més socials de la Història. Els que tot Govern voldria presentar i que vénen a culminar l’esforç i sacrifici de tots els espanyols i el rigor, l’austeritat i les reformes del Govern de Rajoy que, Pressupost a Pressupost des del 2011, ens ha permès superar una crisi que ens havia col·locat a punt de la intervenció, això és, de la retallada salvatge de pensions i sous com hem vist a Grècia.

I és que Espanya és una gran Nació, per més que els pesi a alguns. Amb solera i diversa, plural i solidària com poques. Per això hem sortit d’una crisi esfereïdora sense deixar tirat ningú. I continuem tenint un Estat del Benestar, unes pensions i un sistema sanitari envejable. Ostentem el rècord mundial en trasplantaments, som el segon país del món més visitat pels turistes, tenim un sector agroalimentari potent i de qualitat i un patrimoni històric, cultural i gastronòmic magnífic a més d’una excel·lent xarxa d’infraestructures.

En l’horitzó, tanmateix, s’albiren problemes. El preu del petroli, l’auge dels populismes i nacionalismes exacerbats, la creixent tensió entre les grans potències, la inestabilitat del nostre entorn i... la nostra pròpia. Perquè Espanya, a més de les excel·lències descrites, arrossega problemes seculars. El d’una esquerra que esdevé radical i uns nacionalismes que es tornen separatistes en època de dificultats quan entreveuen oportunitats per arribar al poder encara que sigui sense disposar de prou vots o a costa de desestabilitzar el conjunt.

És el que està passant ara a compte de la corrupció que afecta tots els Partits que governen o ho han fet encara que l’efecte mediàtic i la severitat judicial sempre són més grans quan es tracta del Partit Popular. Però, al cap i a la fi, aquesta és la conseqüència de viure en una Democràcia i d’una separació de poders en la qual alguns només creuen quan afecta els altres.

Perquè no deixa de ser un sarcasme que el Partit dels ERO més fraudulents de la Història, el que té més imputats –entre els quals els seus dos últims Presidents andalusos–, presenti una moció de censura per la regeneració i ni més ni menys que amb l’aplaudiment de tota la tropa del 3 per cent.

La sentència sobre el Cas Gürtel que condemna, civilment encara que no penalment i només a títol lucratiu, el Partit Popular per fets ocorreguts fa quinze anys, ha estat el motiu adduït per a la presentació d’aquesta oportunista i eixelebrada moció de censura que de moment ha provocat un augment en la prima de risc que triplica la pujada de les pensions en els Pressupostos Generals de l’Estat del 2018.

Però no és això el més xocant. El PSOE que, quan cal, no hi és ni se l’espera, en les crisis d’Estat sempre té a mà un ZP o un Sánchez per presentar una moció de censura contra el Govern i el Partit que millor defensa la Unitat d’Espanya, per a la qual necessita el suport dels que volen trencar la unitat de la Nació, la Constitució i l’Estat de Dret. És a dir, el PSOE demana el suport de Podem, Bildu i Quim Torra, a qui fins a la passada setmana qualificava el mateix Sánchez com un racista xenòfob, el Le Pen espanyol.

Progressista a estones com es veu aquest Pedro Sánchez que tan aviat s’embolcalla en la bandera espanyola com en la de la CUP a Badalona en contra de la llista més votada. És, en definitiva, el representant del PSOE de sempre. El de ZP, que prometia un Estatut que no podia complir, va ressuscitar ERC i va governar Espanya i Catalunya alhora amb els que volien trencar-la. El PSOE de Pedro Sánchez, que torna a prometre als separatistes a canvi del seu suport el que no pot complir. És el PSOE de sempre. Va contra tot quan no governa i quan governa tot ho espatlla. El dilema serà Rajoy o el Caos Frankenstein.