Pensem globalment, actuem localment

Aquest any l’Índia, un dels països que té una de les taxes més altes en reciclatge, és l’amfitriona del Dia Mundial del Medi Ambient, que se celebra demà, amb el lema “un planeta sense contaminació per plàstics”. L’objectiu d’aquesta campanya és instar governs, indústria, comunitats i persones a unir-se per reduir urgentment la producció i l’ús excessiu de plàstics d’un sòl ús.

Per dur a terme aquest gran objectiu, es parteix d’una sèrie de dades, que reflecteixen molt bé la situació a nivell global i que evidencien la magnitud de la problemàtica, com per exemple que la producció de plàstics durant l’última dècada ha estat superior a tota la producció del segle passat, o que el 50 per cent del plàstic que usem és d’un sòl ús i constitueix el 10 per cent de tots els residus que generem. Un fet a destacar, també, en referència a aquests residus, és que cada any, almenys 8 milions de tones de plàstic acaben als oceans, l’equivalent a la descàrrega d’un camió d’escombraries cada minut. Per posar exemples més palpables, es calcula que cada any el món utilitza 500 mil milions de bosses de plàstic, i comprem 1 milió d’ampolles de plàstic per minut.

Evidentment, estem parlant de magnituds esfereïdores, i això fa replantejar la gestió dels residus com un objectiu necessari i urgent. En aquesta línia, la recollida d’aquests residus urbans passa pel porta a porta, i la seva gestió no ha de ser mai la incineració o la gasificació. Entrem en l’estratègia de les famoses 3 erres que tant ens agrada explicar als nostres fills. La primera R, de reduir la quantitat de residus que generem, triant productes amb pocs embolcalls, usant envasos retornables i comprant solament els envasos necessaris. A voltes fem país comprant en petits comerços, triant productes de temporada i de proximitat. La segona estratègia imprescindible és reutilitzar els materials donant un nou ús al residu, reomplint les ampolletes d’aigua, utilitzant el paper per ambdues cares,... I finalment, reciclar, és el que també anomenem com a “economia circular”, utilitzant el residu com a primera matèria generem un nou producte. De la matèria orgànica del rebuig i dels fems en fem compost. Per cert, com han fet tots els avantpassats nostres. Per aconseguir-ho, cal que els governs facin partícip d’aquestes solucions la població. Cal democratitzar els problemes per assolir nous reptes, com l’energètic, i descobrir que el futur de Catalunya ha de ser renovable o no serà. Basant-lo en un apoderament de les persones segons l’economia del bé comú.

I cal fer-ho ja. Recordem que hi ha compromisos adquirits pel món local amb la UE que tenim a tocar, com el Covenant of mayors o pacte d’alcaldes pel canvi climàtic i l’energia, que contempla per al 2020, d’aquí a un any i mig!, l’obligació de reduir en un 20 per cent les emissions de CO2 a l’atmosfera, l’augment d’un 20 per cent en energies renovables i l’estalvi energètic també en un 20 per cent en tots els ajuntaments. Què fem, doncs? Cal urgentment una nova ètica energètica en l’administració pública basada en la socialització de les renovables, dins d’aquesta economia circular i pel malaguanyat medi rural. És a dir, cooperar en aquests àmbits, doncs només així podrem adquirir la sobirania energètica enfront l’oligopoli. Només així podrem abaratir el preu de la llum, només així el de la recollida de residus, creant nous regs de suport i fixant nova gent al territori rural. Avui a Catalunya encara tot està per fer i tot és possible.