Vaig fer fora Rajoy

Estic segur que molts socialistes de Lleida haurien volgut ser al Congrés dels diputats la setmana passada per poder votar a favor de la moció de censura que presentava el PSOE. Malauradament per a ells, el resultat de les últimes eleccions generals els va deixar sense representació per Lleida i vam ser altres els que vam poder fer fora Mariano Rajoy de la Moncloa i, amb ell, el 155. Les hores que van transcórrer entre l’inici del debat de la moció, el dijous 31 de maig al matí, i la votació de l’endemà, que donava la presidència a Pedro Sánchez, van ser intenses. Des de la suficiència amb què van arribar a l’hemicicle els diputats del PP, passant pels primers nervis quan el PSOE va garantir al PNB que mantindria els pressupostos aprovats la setmana anterior, fins al desconcert i terror que els va causar la confirmació que l’Euzkadi Buru Batzar donava llum verda a tombar el seu executiu, la sessió va ser de les que fan història. Només cal recordar que aquesta era la primera vegada que una moció de censura arribava a bon port i propiciava el canvi d’inquilí a la Moncloa.

La satisfacció personal i dels meus companys de bancada per poder votar la caiguda d’aquells que, a part de formar part d’una formació política que una sentència judicial defineix com a corrupta, ens han reprimit violentament l’1 d’octubre, han liquidat el nostre govern i han usurpat les nostres institucions a través de l’aplicació il·legal de l’article 155, va ser immensa. Però que ningú no s’equivoqui, aquest va ser el sentit del vot dels diputats del PDeCAT divendres passat: fer fora Mariano Rajoy i el Partit Popular del govern. No és un vot acrític i confiat per a Pedro Sánchez; és un vot per fer caure aquell que tant s’havia esforçat a anorrear-nos.

Tenim ben present que el PSOE, com el PP i Ciutadans, formen part del mateix bloc granític que va impulsar el 155 i, per tant, la confiança que les coses siguin diferents amb el nou executiu de Sánchez és més aviat poca. La mateixa composició del seu govern, deixa poc marge a l’optimisme. No sembla el millor gest de complicitat cap als que t’han obert les portes de la Moncloa nomenar ministre d’Exteriors el desinfectador Borrell, o vicepresidenta Carmen Calvo, que presumeix d’haver negociat el 155 penjant-se’n medalles. Per no parlar de Grande-Marlaska, designat pel PP com a membre del Consell General del Poder Judicial i amb un currículum més que discutible en qüestions relacionades amb els Drets Humans. M’estalviaré de comentar res sobre els tuits del flamant ministre de Cultura i Esports, Màxim Huerta, perquè tothom ja s’ha pogut fer una idea del nivell d’una persona que mai no hauria d’haver arribat ni a jurar el càrrec. En el fons, sembla que el PSOE hagi optat per fer un govern per fer content Ciutadans i per no disgustar gaire el PP. Un govern que pugui mantenir-se més per la complicitat dels impulsors de l’article 155, que per la d’aquells que, de fet, van votar afirmativament la censura. Com deia el tantes vegades citat Giuseppe Tomasi di Lampedusa a Il Gattopardo, crear una aparença de canvi revolucionari amb la finalitat última que el nucli del sistema romangui incòlume i inalterat. Canviar-ho tot perquè res no canviï. Mentrestant, i al mateix temps que l’abisme s’empassava M. Rajoy, prenia possessió el nou govern a Catalunya i ens trèiem de sobre el jou de l’aplicació del 155. Passi-ho bé, senyor Millo. Passi-ho bé, senyora Manso (i senyora Xandri, efímera assessora de la Subdelegación del Gobierno).

Veurem en què queden les invocacions al diàleg que tant van ressonar a les parets del Congrés mentre es demanava el suport per a la investidura d’algú que, només uns dies abans, havia insultat greument el president Quim Torra. El PDeCAT va anar a les eleccions generals prometent fer fora Rajoy, com jo mateix vaig anar a les eleccions municipals assegurant que els nostres vots no servirien en cap cas per fer alcalde Àngel Ros. Podem presentar-nos davant dels nostres veïns amb l’orgull d’haver complert tots dos compromisos i amb la il·lusió de poder garantir que també farem caure el 155 de la Paeria d’aquí a un any.