El Willy

Viu en una torre de l’Horta, cap a la partida de Vallcalent. Alegre i juganer, sempre ha estat amatent en les visites que he fet a casa seva, però l’altre dia, no. L’altre dia, en la darrera visita que vaig fer, no va sortir a la porta per donar-me la benvinguda, i em va saludar des de la distància, sense moure’s de la posició que ocupava sota la parra.

Alguna cosa ha canviat. Han passat anys, ens hem fet vells, i ara encarem la recta final amb serenor, sense mirar enrere. Tot el que hem fet queda, i algú en recollirà el fruit. El Willy és un gos, i des de fa anys roman en una torre de l’Horta d’uns bons amics. Sempre s’ha comportat sabent que, en la seva parcel·la, és el factòtum, i que ningú li passa davant. És per això que l’he conegut i li tinc estima, amarada, ara, d’un sentiment de compassió. En les darreres visites que he fet a la torre, el Willy no corre d’una banda a l’altra, ni empaita ocells, ni disputa el menjar als gats, però roman tranquil, va a poc a poc d’aquí cap allà buscant el lloc més fresc o més arrecerat, i de tant en tant ens mira responent als afalacs amb un breu moviment de la cua.

Podem dir que passa, els que s’intueixen, com els darrers dies a casa seva prop dels ocells i entre fruiters, com ho ha fet sempre. I ho fa serenament, sense angoixes, gaudint de la relativa llibertat que es pot trobar dintre el clos tancat d’una torre de l’Horta. I així serà mentre continuï en el camí de la vida, sense fer res per a modificar-ne el curs natural, més enllà de garantir-li el confort, el menjar i l’aigua. Els qui el coneixem estem d’acord. No seria just privar-li ara de gaudir del sol, de la pluja, dels estels de les nits d’estiu, i del cant dels ocells. Aquell que ho ha donat tot per la casa mereix gaudir-la fins al darrer instant. Enlloc estaria millor. Ara no hem d’encarar pas un temps de tristor, com aquell que entra en un túnel sense sortida, o un final sense tornada. La vida fa un camí en diferents etapes en el qual conflueixen moltes altres vides que cal valorar i respectar. En aquest temps es parla de respectar drets dels animals. És una iniciativa que mai l’he vist prou clara, des de la lògica del pensament jurídic, perquè hi trobo a faltar un subjecte amb capacitat suficient per a exercir el dret propi. Entenc el respecte als animals i a les plantes com una manifestació de sensibilitat i de maduresa personal. En definitiva, de civisme i de convivència. La imatge del Willy, que ara passeja la seva vellesa per un racó de l’Horta de Lleida, ens serveix per plantejar-nos l’actitud que hem de tenir per encarar el final de la vida, pensar si és més convenient accelerar-ne l’acabament, o bé deixar que faci el seu propi curs, i també per plantejar-nos el respecte que mereixen tots els éssers del nostre entorn.