L'any del 155 i del transfuguisme

Celebrar un ple extraordinari sobre l’estat de la ciutat a menys d’un any de les properes eleccions municipals i sabent que ja no n’hi haurà cap altre en aquest mandat era una invitació a fer balanç no només de l’últim curs polític, sinó del conjunt de la legislatura a la Paeria. Però malgrat tot, els últims dotze mesos han estat tan intensos, que no els podíem dissoldre en el conjunt dels tres anys de govern socialista sense dedicar-hi una atenció especial. El discurs del paer en cap va ser decebedor. Gris. Trist. Pla. Sense cap projecte estrella d’aquells que es treia de la màniga quan estava en forma, encara que després no el portés mai a terme. Va ser una exposició freda de xifres i balanços sense fer cap referència als dos temes que, des del meu punt de vista, han estat els principals condicionants d’aquest últim any: l’1 d’octubre i les seves conseqüències, i el cas de transfuguisme amb què Àngel Ros ha aconseguit el novè regidor que les urnes li van negar el 2015. El comportament de l’alcalde en tots dos assumptes ha acabat de certificar, per si encara hi havia algun dubte, el seu divorci irreversible amb la majoria social de la ciutat.

Per sobre de totes les matisacions posteriors, hi ha una frase que els nostres veïns recordaran per sempre precisament perquè es va pronunciar mentre alguns d’ells eren brutalment agredits per les forces de seguretat espanyoles. És aquella que deia “em consta que la Policia Nacional està actuant permanentment sense lesionar [...]. Hi ha un comportament sincerament proporcionat dels efectius de les policies del país”. Aquest és el desafortunat missatge d’Àngel Ros el matí de 1 d’octubre quan ja hi havia ferits, i quan encara no sabia si suspendre o no els focs artificials de les Festes de Tardor. Dir allò en aquell moment podia voler dir dos coses. O bé no era conscient del que estava passant a la seva ciutat en l’episodi de violència més greu als carrers des de la Guerra Civil, o bé va preferir mirar cap a una altra banda fins que la indignació popular el va fer rectificar. Qualsevol de les dos possibilitats –o totes dos a la vegada– eren motiu suficient perquè la ciutadania li girés l’esquena per sempre.

En aquests mesos, Ros ha estat l’alcalde que s’ha negat a col·laborar amb la Generalitat per organitzar el referèndum, que s’ha posat al costat de la repressió de la policia i de l’“A por ellos” de Felip VI, que ha donat suport entusiasta a l’aplicació de l’article 155 que destituïa el Govern i dissolia el Parlament, que ha estat incapaç d’aturar l’espoli de les obres de Sixena del Museu de Lleida, que no ha aixecat en cap moment la veu contra els empresonaments injustos de Sànchez, Cuixart, Junqueras, Turull, Rull, Forn, Forcadell, Bassa i Romeva, ni per l’exili del president Puigdemont i la resta de polítics que han hagut de marxar. I no només això, sinó que, com a alcalde, ha estat el líder del bloc del 155, que als plens de la Paeria ha rebutjat sistemàticament totes les propostes solidàries amb els presos, amb les víctimes de la violència, o amb qualsevol cosa que li fes tuf de República.

Sembla que al senyor Ros li hagi costat de veure el que les eleccions del 21 de desembre passat ja li van dir: que Lleida és una ciutat republicana amb un alcalde unionista. Aquell dia, els vots de les forces independentistes van sumar –amb una participació rècord de més del 80% del cens– el 50,35% dels vots. Potser ara ho ha començat a assumir, i per això ha començat a demanar a Pedro Sánchez que li doni un destí alternatiu per no haver de passar per una derrota electoral el maig que ve. Potser esperava que el fet d’haver estat l’alumne més aplicat d’Enric Millo li podia servir per convertir-se en el seu successor.

De fet, Ros encara no ha paït ni els resultats de 2015. Com s’entén sinó l’operació per sumar als despatxos una regidora més per la via del transfuguisme? Ho pot disfressar com vulgui, però es miri com es miri, sap que això és intentar enganyar els ciutadans amb una maniobra absolutament reprovable en democràcia i que altera la composició del ple sorgida de les urnes.

La imatge trista i de desànim de l’equip de govern al ple d’aquest dimecres no es correspon amb la il·lusió i les ganes de fer coses que hi ha al carrer. El batec de l’altra capital de Catalunya per ser part fonamental en la construcció de la república és innegable. Segur que el proper ple de l’estat de la ciutat, el 2020, serà ben diferent.