Poder constituent i referèndum

De tots els especialistes en dret constitucional que s’han manifestat sobre el que alguns anomenen la qüestió catalana i que no és cap altra que la qüestió espanyola, segons la meua opinió, la més ajustada a dret i que alhora fixa i estudia els fets de forma més objectiva i veraç és la que argumenta el catedràtic emèrit Sr. Javier Pérez Royo i amb ell bona part de la doctrina constitucional de la facultat de dret de Sevilla, motiu pel qual el present article se submergeix en la seua argumentació i formulació; com també el que sota el títol d’España tiene un problema va publicar el ponent constitucional Sr. Roca Junyent al seu article de La Vanguardia el dia 30 de juny de 2010, un article que és totalment vigent vuit anys després i aclaridor de la situació en la qual ara ens trobem.

Pel que s’exposa, el present escrit podria acabar aquí, limitant-se a recomanar la relectura de l’article del Sr. Roca Junyent, o convidant el lector a connectar-se a YouTube i seguir, per exemple, la conferència del Sr. Pérez Royo pronunciada a Gijón, el 17 de novembre del 2017.

No obstant, hi ha una apreciació que és el nucli del present article que m’agradaria remarcar, ja que, escoltant a data d’avui els òrgans dels partits, els polítics, comentaristes, tertulians, diaris i no diguem les xarxes socials, el problema nuclear de la qüestió catalana/espanyola no s’afronta i malgrat el que diuen “nou procedir” el govern Sánchez tampoc no afronta el problema d’arrel.

Passat tot el que ha passat, l’origen immediat del problema és sense cap mena de dubte la STC 31/2010, sentència que trenca en mil trossos la fràgil constitució territorial espanyola de l’any 1978.

Ruptura unilateral del pacte de convivència territorial que representava la Constitució i l’Estatut per part d’un òrgan polític, que no jurídic, del mateix Estat Espanyol, ni més ni menys que el Tribunal Constitucional.

El Tribunal Constitucional de l’època, irregular en la seua mateixa formació, ens va dir als catalans i per tant a tots els espanyols que el que vostès han negociat, pactat i ratificat amb el seu vot no val. El que vostès han acordat i votat; el que són, que senten, que esperen, que volen, com col·laboren, com se solidaritzen; en definitiva, com defineixen la seua pròpia naturalesa individual i com a grup no val i a més no valdrà mai. Què aconsegueix l’Estat amb aquesta sentència?

Segons Pérez Royo i molts altres, la sentència és materialment un cop d’estat i el que aconsegueix és senzillament i en primer lloc sembrar l’absolut desordre, desordre en tots els nivells de la vida comunitària, de les relacions personals i jurídiques.

En segon lloc, burlar-se de la bona fe dels catalans i de molts espanyols que, seguint escrupolosament els procediments, en concret la doble garantia constitucional i referèndum posterior, veuen que senzillament el seu dret individual no compta per a res.

Així les coses, quina és la primera intenció de la gran majoria dels catalans, siguin o no independentistes? Senzillament demanar a l’Estat i a la Comunitat Autònoma que, vist el mal ús que fan del poder individual que s’ha delegat, facin el favor de tornar-lo, de tornar-me’l, tornin-me el meu poder, per una senzilla raó, aquest poder és meu com a ciutadà i de ningú més, i jo tornaré a decidir què en faig, aquest és el meu gran dret com a ciutadà lliure.

Jo i els que com jo vam votar l’Estatut del 2006 volem tornar a decidir què fem amb el nostre poder originari i innat com a subjectes lliures. El meu poder com a ciutadà lliure, dipositat, que no venut o donat al poder legislatiu i resta de poders de l’Estat no va passar del Tribunal Constitucional al Govern espanyol, al Rei, al Cardenal Primat d’Espanya o a la meua comunitat de veïns..., aquest poder el recupero com a ciutadà perquè és el meu dret com a humà.

Dret humà que juntament amb els meus –els “ells” del famós “a por ellos”–, decidirem què fer amb aquest poder constituent originari que ha tornat a les nostres mans amb la sentència.

A data d’avui, l’Estat Espanyol no em reconeix que aquest poder constituent hagi tornat a les meues mans, de fet ningú no sap on és el meu poder constituent, em nega un dret humà i nega que –els ells– puguem organitzar-nos per decidir què fer amb aquest poder; declarar-nos independents o no de l’Estat, o, sotmetre’ns de nou a aquest i a unes normes constitutives que per ser legitimades han de ser acceptades amb afecte i que ara són àmpliament rebutjades per odioses.

Les lleis ordinàries no necessiten l’acceptació popular, senzillament s’han de conèixer i complir, agradin o no agradin.

Les normes constituents i constitutives del grup (nació, país, tribu...) si no tenen la seua acceptació i afecte es tornen contra el poder que les imposa, esdevenen odioses. A Catalunya és evident que la Constitució i el mateix Estatut, després de la STC 31/2010, s’han tornat normes odioses i el grup s’ha tornat en contra de les esmentades normes i el mateix poder de l’Estat, que a Catalunya ha perdut la seua autoritat.

L’Estat sap que almenys el 80 per cent dels catalans volem decidir què fer amb el nostre poder constituent com a ciutadans lliures.

La situació de desordre absolut no se superarà si no és mitjançant una pregunta directa i clara com a punt de partida, que torni a encarrilar la relació entre els nosaltres que van incitar a la violència i els ells que la rebem, és a dir, d’entrada un referèndum pactat en el qual els catalans, fent ús del nostre poder constituent, puguem decidir què fer-ne i com es relaciona amb el dels espanyols; de forma independent o interdependent, fins que no es plantegi la qüestió del referèndum com a punt de partida, no hi ha cap solució intermèdia al problema, com va assenyalar Pérez Royo. Amb la situació que hi ha a Catalunya, aquesta és molt difícil que sigui independent, però el que queda clar és que, si no se supera el desordre, Espanya és ingovernable sigui amb Rajoy, Santamaría, Pedro Sánchez o qui vingui. No hi ha quaranta-sis problemes més un, hi ha un sol problema i el moviment republicanoindependentista continuarà creixent.