A prop no és a casa

Que no ens enganyin. Que no ens facin creure que ens fan cap concessió graciosa. Que no ens aixequin la camisa. Que no intentin estovar-nos per fer abaixar el to de la reunió d’aquest dilluns a la Moncloa. El que ha passat aquesta setmana, el trasllat de sis dels nou ostatges polítics catalans a les presons del Puig de les Basses i de Lledoners, no ha estat cap gest ni el fruit de cap negociació ni de cap xantatge. Ha estat, tan sols, el resultat de l’aplicació de la llei espanyola per a aquestes persones que es troben en situació de presó preventiva a l’espera de judici. Segurament estarem d’acord en el fet que si hagués continuat en el poder el Partit Popular aquests trasllats no s’haurien fet. Però això no vol dir que el govern del PSOE faci cap claudicació; això només vol dir que el PP hauria comès una il·legalitat més.

L’apropament dels presos polítics a centres penitenciaris de Catalunya, que presumiblement es completarà la setmana que ve amb els trasllats de Jordi Turull, Josep Rull i Quim Forn, significa, indubtablement, una millora per a ells i, sobretot, per a les seves famílies. Deixar de fer centenars de quilòmetres cada setmana tindrà un impacte positiu en les seves vides i en les economies familiars. Fins i tot en el dia a dia quotidià d’Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Carme Forcadell i Dolors Bassa hi haurà petites millores que els faran més suportable la seva injusta situació: tindran accés a veure els canals de televisió catalans, a escoltar la ràdio d’aquí, possiblement deixaran de suportar humiliacions com la d’haver d’escoltar de tant en tant l’himne espanyol per la megafonia de la presó, segurament els serà més fàcil rebre correu o comunicacions de l’exterior i potser fins i tot rebran un tracte més amable dels funcionaris de presons. Però, com deia al principi, no ens enganyem. Continuen privats del més important. La llibertat. I fins que no siguin completament lliures, i fins que no puguin tornar els exiliats, i fins que no es retirin les causes aberrants que es plantegen contra ells, no hi haurà res a celebrar.

La societat catalana mobilitzada té molt clar que l’acostament dels presos no modifica gens la seva reivindicació. Els llaços grocs continuen tenint la mateixa vigència. El crit de “llibertat, presos polítics” continua ressonant amb la mateixa intensitat. Cada dilluns a les vuit del vespre els Cantaires de Ponent continuen trobant-se a la plaça Paeria per cantar per la llibertat dels presos. Amb la mateixa constància. Faci fred o calor. Hi hagi boira o cremi el sol. I com ells, tantes iniciatives arreu del país, com la que dissabte dia 14 tornarà a reunir una gentada a Barcelona per exigir que deixin anar els que estan presos i que deixin tornar els que estan exiliats.

Ignoro si el fet que el trasllat a Catalunya dels presos coincideixi d’una manera tan evident amb els dies previs a la reunió de dilluns que ve entre el president Quim Torra i el seu homòleg espanyol Pedro Sánchez pugui tenir alguna cosa a veure. Seria molt càndid si no considerés almenys la sospita que des de la Moncloa s’hagi volgut fer servir com un missatge de bona voluntat, o com una estratègia per modular les reivindicacions que pugui plantejar el president de la Generalitat. Aquest talante, recuperant l’expressió genuïna d’un anterior inquilí del palau presidencial espanyol, sonaria més sincer si no ressonessin de fons les paraules del ministre Borrell aplaudint l’infame discurs de l’ambaixador Morenés a Washington. Però, sigui com sigui, el president Torra ha estat ben clar sobre quines són les qüestions que pensa posar sobre la taula, i no són altres que la culminació del procés d’independència, la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats i la recuperació de les lleis catalanes portades al Constitucional pel PP. Per parlar de temes més domèstics ja hi haurà, si s’escau, les diferents reunions bilaterals Estat-Generalitat. Dilluns s’haurien d’abordar les grans qüestions, les que ens han portat fins aquí. Si la voluntat de diàleg és sincera i no només política d’aparador, és ineludible abordar el dret a l’autodeterminació i el desig majoritari expressat reiteradament per la societat catalana el 9-N i l’1-O i a les eleccions del 27-S i el 21-D.

Amb el govern del PP sentíem que vivíem en l’asfíxia. Ara el PSOE, que va contribuir activament a la vergonya del 155, sembla que entreobre una finestra perquè entri una mica d’aire perquè puguem respirar una mica. L’estil és un altre, però el que és fonamental no es pot disfressar: a prop, no és a casa.