La normalitat d'un govern hipotecat

El govern més feble i hipotecat de la nostra història democràtica, que ha arribat al poder amb el menor suport en vots i parlamentaris conegut i gràcies al suport de forces polítiques contràries i absolutament dispars entre si, no es cansa de reiterar que Espanya ha tornat a la normalitat.

No sé si un es pot dir normal un Govern que té tan sols 84 dels 350 diputats en el Congrés, fet sense precedents, però, sens dubte, és molt menys normal que governi Espanya un partit i un President gràcies al suport decisiu dels que volen trencar Espanya. Els dos Tripartits, del PSC, ERC i IC, que van ressuscitar uns republicans moribunds, ja van ser un precedent del que vindria. Zapatero governava Espanya i la seua franquícia a Catalunya governava amb els que volien trencar Espanya. D’aquells actes, aquestes conseqüències.

Però, ara, la normalitat és molt més descarada. Llavors, almenys els Tripartits de Maragall i Montilla que encapçalaven les marxes de l’11 de Setembre contra el seu propi govern de Madrid, impulsaven l’Estatut que després, a Madrid, el mateix Alfonso Guerra s’encarregava de raspallar en la Comissió Constitucional del Congrés i que recorria no només al Partit Popular, sinó també a la Junta d’Andalusia, que estava governada pel PSOE.

Eren altres temps. Ara, la normalitat vol dir que el colpisme separatista, la desobediència camí de la independència, les lleis de desconnexió del 6 i el 7 del mes de setembre, el referèndum il·legal i la proclamació de la independència van ser conseqüències d’una falta de diàleg i comprensió del Govern de Mariano Rajoy. A partir d’ara, la normalitat consisteix que la política va per un costat i la legalitat per l’altre. Són indissociables? Es pot fer política al marge o en contra de la legalitat?

La normalitat; llegeixi’s diàleg, entengui’s distensió; consisteix que el President d’una Comunitat Autònoma –Quim Torra– trenqui amb el Cap d’Estat; o sigui, el Rei; boicotegi la seua presència en part de l’Estat; o sigui, Catalunya; i el President del Govern d’aquest Estat; o sigui, Sánchez; no digui ni Pamplona. Tot sigui per la distensió. Com aquest idíl·lic passeig pels Jardins de la Moncloa on, el fins fa poc xenòfob i Le Pen espanyol, segons

Sánchez, va rebre honors de President. De Le Pen, a President

Ningú no pot creure a Catalunya i la resta d’Espanya que l’entrevista entre ambdós hagi de tenir resultats pràctics. El diàleg amb el separatisme és com parlar amb una paret: autodeterminació tant sí com no, per cert en el seu dia votada a favor pels diputats del PSC al Congrés, que cap altra cosa no és el dret a decidir i presos a casa. Però ni una ni un altre donació no estan en mans d’un Pedro Sánchez que continuarà fent jocs de màgia per guanyar temps.

Perquè la independència de Catalunya, la ruptura d’Espanya i el menyspreu a la Constitució i la Sobirania Nacional i la Igualtat entre espanyols no està afortunadament en mans del PSOE, inexplicablement sotmès a qui, per intentar el mateix que fa ara, va ser defenestrat pels seus companys. Ambaixadors, pagaments en metàl·lic –per endavant, això sí–, un Corredor del Mediterrani que ja va començar el Govern de Rajoy i la reforma d’alguns articles de l’Estatut que ja van ser declarats inconstitucionals com, per exemple, la independència judicial catalana, que ja saben que això de la separació de poders no acaben d’entendre-ho els qui fins fa poc no tenien problemes amb el 3%.

I fora d’això, l’objectiu de Sánchez és arribar al 2020 com sigui, per descomptat des de la normalitat, malgrat que va prometre eleccions immediates i en nom del progressisme, que és com s’autodefineix l’esquerra quan s’autoconcedeix una superioritat moral sobre la dreta. Pujada d’impostos, assalt a la televisió per tapar alguna anomalia del Prucés o la corrupció, que va ser el leitmotiv que va unir els 200 justiciers parlamentaris per expulsar del Govern el Partit Popular.

Com, per exemple, tapar els 15.000 euros que, en una nit i en un prostíbul de Sevilla, es va gastar el director de la Fundació Socialista per a l’Ocupació de la Junta d’Andalusia Don Fernando Villén. Però ja sabem que els progressistes tenen salconduit per a tot. En fi, a mi, com a tants espanyols, ens sembla molt més normal que governi el partit més votat, que es governi Espanya sense hipoteques amb els que volen destruir-la i que es respecti l’Estat de Dret i la Constitució. Això és, el Cap de l’Estat –el Rei–, també.