Víctor Pérez Pallarès

Se n’ha anat gairebé sense adonar-nos-en, amb la seva presència discreta i aquells ulls que encara brillaven encuriosits. En Víctor ha marxat com sempre ha viscut, ferm en el seu treball diari com a artista i amatent a la il·lusió que li aportaven les persones del seu entorn, especialment els més joves, a qui conduïa pels camins de la creació.

Se’n va un dels referents de la plàstica lleidatana del segle XX; se’n va un dels pocs testimonis que ens quedaven d’una generació cabdal per la conformació de la cultura artística a Lleida. Per això parlar d’en Víctor és parlar d’un moment històric en què a la ciutat varen esclatar les inquietuds alliberadores de tota una generació d’artistes, en un context més general de recuperació de l’exercici lliure de la creativitat artística al nostre país.

L’afirmació de contemporaneïtat protagonitzada pel Grup Cogul, del qual fou un dels seus membres, va esdevenir la demostració palpable de l’existència a Lleida d’un altre art; un art lluny de les posicions immobilistes i conformistes que imperaven en aquell moment i que connectava amb el desenvolupament de l’avantguarda a Catalunya. La seva generació és la de les descobertes d’en Lluís Trepat, les de l’Ernest Ibàñez i la dels companys Jaume Minguell, Albert Vives, Albert Coma Estadella i Àngel Jové, entre altres.

Però, què distingia el treball d’en Víctor, quina era la seva singularitat? En Víctor va aportar una altra via d’accés al món de la no-figuració en què destacava com a tret característic un cert component expressiu, segurament hereu dels seus contactes privilegiats amb un dels mestres de l’art català d’aquest segle, que és Josep Maria de Sucre. De fet, del conjunt d’artistes vinculats a l’abstracció a Lleida, va ser el més expressionista, el més “explosiu” o “cridaner”, en paraules dels seus contemporanis. Però si cal destacar en l’obra de Pallarès un aspecte per damunt dels altres és la seva producció resultant de l’aplicació de les tècniques del gravat. Com vaig escriure al catàleg editat amb motiu de l’exposició retrospectiva que el Museu d’Art Jaume Morera li dedicà al 1998: “És aquesta una dimensió que el projecta com un dels pocs pintors-gravadors o, en el seu millor cas, gravadors-pintors catalans que realitzen una aportació singular a la cristal·lització de les noves vies expressives de l’avantguarda, a partir del suport tradicional de les tècniques d’estampació.

Els seus gravats el situen com un dels principals gravadors de l’informalisme català, en una cronologia paral·lela als gravats d’Antoni Clavé, d’Hernández Pijuan i de les maculatures de Tharrats”. Un treball que trobaria continuïtat posteriorment amb obres pictòriques que incidien en el seu vessant més expressiu, dins la recreació colorista de figuracions en les quals la petjada abstracta era plenament integrada, que aniria alternant amb una producció de gravats, que traspuen el seu coneixement profund de les tècniques de l’aiguafort. No podem deixar de destacar la importància que assoliren en la seva trajectòria l’obra mural, una dedicació que, com la d’alguns del seus companys, especialment Lluís Trepat i Jaume Minguell, centraria bona part de la seva dedicació professional, o també la seva obra cartellística, que li proporcionà molts èxits, especialment a la Festa Major de Lleida.

No puc deixar tampoc de citar dues circumstàncies que el vinculen directament amb el Museu d’Art Jaume Morera. D’una banda, la Medalla Morera, l’únic artista que la va guanyar dues vegades, al 1963 i al 1972, quan el que es guardonava eren obres i no trajectòries. Totes dues pintures formen part del conjunt d’obra seva al fons del Museu, institució que va dirigir des de 1975 fins l’any 1983. Pallarès, que va ser el primer director del Museu en democràcia, va responsabilitzar-se de la posada en marxa de l’ens a l’antic convent del Roser, vetllant perquè la represa fos un èxit i es dugués a terme amb les millors garanties.

En Víctor ha marxat sense adonar-nos-en. Resten les seves obres i el seu record perenne, el d’un creador que va fer de l’art un dels eixos de la seva vida i el d’una persona, senzilla i propera, que no oblidarem.