Memòria que ambicione

“Cau auer començat a perder era memòria, encara que sonque sigue per moments, entà dar-se’n compde qu’aguesta memòria ei sò que constituís tota era nòsta vida. Ua vida sense memòria non serie vida. Era nòsta memòria ei era nòsta coheréncia, era nòsta rason, era nòsta accion, eth nòste sentiment. Sense era no èm arren”. Açò ac escriuec Luis Buñuel.

Mès ath delà dera individuau, i a tanben, era memòria colectiva. I a ua amnèsia que, a diferéncia dera inviduau, pòt non èster patologica, senon induïda e programada. Autant, es efectes non son mens importants e devastadors. Eth “nosati” d’ua colectivitat tanben se pòt pèrder quan se bòrren trams deth passat. En aqueth moment sonque demore un relat trincat. Era istòria, era lengua, es simbèus, es imatges, es recòrds, es viuences, eth progrés personau e colectiu e fòrça mès, formen part d’ua memòria colectiva e individuau que tostemp mos identifiquen coma pòble e coma País. Se renonciam a quauqui d’aguesti elements, estam trincant part dera nòsta memòria. Ua memòria que beth dia mo’n poderíem penedir de non auer-la luitat.

Aguesta memòria e eth respecte que merite entà contunhar existint ei sò que mos a de portar a voler èster mès aranesi e araneses. A voler èster un País, a voler auer ua capacitat politica que mos permete gestionar-mos es nòsti interessi (er ós en serie un bon exemple) o era fiscalitat (poderíem auer menor carga impositiva entàs families, entàs autonoms o entàs empreses). Aguesta memòria, mos possarie a èster ambiciosi, mos possarie ara unitat en benefici der interés generau (ar interés de toti e totes, sense distincion de origen, religion o d’auti) e a deishar de banda era critica ath vesín entà empréner eth camín dera oportunitat entà nosati madeishi.