Goiat i la muntanya

L’aparició de l’ós Goiat portat des d’Eslovènia l’any 2016 intensifica de nou el debat de la reintroducció dels grans depredadors en les zones de muntanya. Però, en realitat, el debat no és més que un esclat d’un conflicte més profund que la nostra societat sembla incapaç d’abordar en tota la seva complexitat. Goiat ens posa davant del mirall i ens interpel·la sobre què fer amb les nostres zones de muntanya, i en general amb el món rural.

Avui, aquesta pregunta que hem pretès respondre únicament des de la tecnocràcia, mitjançant una densa capa de normatives i marcs legislatius, se’ns ha convertit en un espès magma sota el qual s’asfixia i, irremeiablement, s’esllangueix el món rural i en especial les zones de muntanya. Deia Berque que la modernitat europea ha dividit la naturalesa en dos mons incompatibles, la que apreciem amb els nostres sentits i la “veritat” que ens ensenya la ciència. Dos percepcions que, a diferència del que succeeix en les cultures orientals, es contraposen, fins a arribar a ser en ocasions antagòniques. És a dir, nosaltres no coneixem el sanshui i per tant no disposem d’instruments per conciliar la percepció cultural i la científica.

Davant d’aquesta carència, en la nostra gestió del denominat “medi ambient” només som capaços de llegir, o m’atreviria a dir imposar, algunes veritats parcials. Amb el debat dels depredadors succeeix un efecte semblant. Els profetes de l’ambientalisme sostenen el rewilding com una lògica de la nostra modernitat.

La desaparició de les poblacions rurals a passos gegantescos deixarà, o més ben dit, ha deixat, enormes buits poblacionals que han de, sota la seva veritat, recuperar-se mitjançant el procés de renaturalització, tornant a la virginitat primigènia. Podríem dir que vivim en el trànsit cap a un nou paradigma territorial, en el qual l’home es concentrarà bàsicament en les zones urbanes abandonant la ruralitat. Diuen els estudiosos de la demografia que el 2050 el 80% de la societat viurà en grans megalòpolis.

La lluita de la ramaderia extensiva contra la tecnocràcia ambiental és una de les evidències d’aquest trànsit que mostra la nostra incapacitat de conciliar la veritat científica amb una concepció cultural de la nostra naturalesa. Una concepció construïda des de fa milers d’anys en la qual s’han establert equilibris fonamentals entre l’home i el medi que habita. Cultures que han estat determinants per configurar paisatges, tradicions i formes de vida que avui desapareixen o simplement es banalitzen per convertir-se en tematitzacions sense sentit.

Les conseqüències de la ruptura d’aquests equilibris tindran en el futur efectes gravíssims i enormes costos per a la nostra societat. La despoblació és la primera evidència. Espanya és el país més desequilibrat d’Europa en termes poblacionals. Un 53% del seu territori està per sota de 8 habitants per quilòmetre quadrat, el següent és Portugal amb el 23%.

Aquest abandó de la ruralitat comporta, a més, la no-gestió d’immensos espais que es cremaran sense remei davant l’augment de temperatures del planeta sense els efectes pal·liatius dels ramats. La pèrdua de la biodiversitat que només garanteixen els paisatges mosaic és ja una realitat en molts llocs de la nostra geografia.

En conseqüència, seria absurd qüestionar el dret i el deure de la conservació de totes les espècies, com és igual d’absurd oblidar que en aquest procés de conservació les cultures rurals i muntanyeses formen part d’aquest mateix univers. I que quan es prioritza l’ós Goiat sobre la pervivència dels ramats es conculca el mateix principi que sustenta la seva conservació.

Per tant, el preu de la preservació ha de ser assumit solidàriament pel conjunt de la societat i ha de ser gestionat amb la participació directa dels que viuen i pateixen els desequilibris, amb l’objectiu de restaurar-los. Altrament, la creixent sucursalització de la ruralitat com a escenari d’una única veritat imposada des de l’anomenada tecnocràcia, ens condemna a l’abandó, la desaparició i l’oblit.