COL·LABORACIÓ
El congrés de l'esperança
President Comissió d’Agricultura, Pesca i Alimentació. Diputat per lleida del PP
Hi Guanya el PP, hi guanyem tots, d’aquesta manera anunciava el seu triomf el nou President, Pablo Casado, elegit al XIX Congrés del Partit Popular, que havia suscitat una certa inquietud perquè les primàries no sempre acaben bé i eren una novetat en el nostre partit. Caldrà reconèixer al president Rajoy el mèrit, un més, d’haver facilitat que els militants hàgim pogut elegir el seu successor i que hagi mantingut una neutralitat exemplar.
Vaig decidir el meu vot per a Pablo Casado el dia abans del Congrés. No va ser fàcil. He treballat com a Portaveu d’Agricultura amb Soraya i conec bé la seua gran capacitat i vàlua. El meu ha estat un vot meditat, reflexiu i lliure. Sense condicionants personals o territorials. Ho faig públic ara perquè ha estat el resultat de la convicció que Pablo Casado és el president que necessitem ara al Partit Popular i el que espera la societat espanyola.
Passats uns dies, tinc la sensació que hem encertat. El partit surt del Congrés més unit que abans. L’oferta d’integració ha estat sincera, escoltada i acceptada. El desenvolupament del Congrés i el debat dels candidats va ser exemplar. En contrast amb el No a Rajoy i al Partit Popular que va ser l’argamassa que va consolidar arterament una moció plena d’odi i irresponsabilitat, en aquest Congrés no s’ha votat en contra de Soraya, sinó a favor de Pablo.
La il·lusió i la força que va saber transmetre el nou president en un projecte il·lusionant van ser la clau per convèncer els indecisos, que no eren pocs. I és que la política és passió i el rearmament ideològic, la defensa de la vida i els valors de la llibertat, de la baixada d’impostos, de la unitat d’Espanya, de la Constitució i de la Monarquia van arribar amb nitidesa al cor dels compromissaris. Seria injust i fals imputar carències en la defensa d’aquests valors a qui ha estat vicepresidenta d’un Govern que ha hagut de superar la ruïnosa herència econòmica de Zapatero que realment no li va fer cap favor a Soraya Sáenz de Santamaría al mostrar les seues preferències, d’altra banda innecessàries. Probablement, l’esforç contret en l’admirable recuperació econòmica, va distreure el govern del Partit Popular i altres prioritats, la qual cosa ha estat finalment determinant en el desenllaç del Congrés.
El cas és que Casado ha presentat un programa sense complexos i ha tingut l’encert d’assumir amb orgull el llegat de tots els presidents del nostre partit des del fundador Manuel Fraga, passant per Antonio Hernández Mancha, José María Aznar i Mariano Rajoy i reclamar i lluitar per tot l’espai electoral que és a la dreta del PSOE, la qual cosa li ha valgut retrets mesquins de Ciutadans, però l’esperança de recuperar molts votants decebuts.
Al nou president, Pablo Casado, li espera com encertadament assenyala, l’Espanya dels balcons, que no és d’esquerres ni de dretes, que és de tothom i aquí a Catalunya no pot manifestar-se més que esporàdicament, perquè està assetjada per un nacionalisme excloent, que a la fi ensenya la seua veritable cara. L’OPA hostil de Puigdemont que per unir el separatisme diu que crea un altre partit i s’apodera del que quedava de Convergència, amb un 30% de vots en contra és un pèssim presagi del que pot venir. Ja estem comprovant els resultats de la distensió i del diàleg d’un Govern central amb tan sols 84 diputats que per primera vegada governa Espanya sense majoria amb el suport de colpistes, separatistes i filoetarres.
Ara les culpes ja no se li podran atribuir a Rajoy ni al Partit Popular, però segurament Sánchez té el que volia, el Consell d’Estat a la vista, perquè és un President efímer, la imatge del qual, per desgràcia, recorda tristament la d’un Chamberlain que no va poder apaivagar les exigències insaciables d’un tirà. Un President precari d’un Govern agonitzant ja al poc de nàixer, que ha promès preus que no pot pagar, davant del qual s’aixeca una alternativa, la del Partit Popular de Pablo Casado, que va acabar la seua intervenció en aquest Congrés de l’esperança amb un vibrant viva España, que és el que sintonitza amb els ciutadans que no volem que es trenqui, que som la majoria.