El TS resol sobre la plusvàlua municipal

El Tribunal Constitucional es va manifestar l’estiu passat sobre diversos preceptes relatius a l’Impost sobre l’Increment de valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana (d’ara endavant, IIVTNU), i va arribar a la conclusió que aquest impost només podia ser aplicat per l’Administració Pública en aquells casos en els quals realment hi havia hagut un increment en el valor del sòl transmès.

En cas contrari, s’estaria vulnerant el principi de capacitat econòmica a causa que aquest suposat increment hauria de ser considerat “irreal” o “fictici”.

Aquest mes de juliol, l’òrgan judicial que s’ha manifestat sobre aquesta mateixa qüestió ha estat el Tribunal Suprem mitjançant la Sentència núm. 2499/2018 de la Sala Contenciosa Administrativa, Secció 2a, de 9 de juliol de 2018, actuant com a agent suprem de la jurisdicció ordinària.

Així doncs, ha delimitat l’abast dels postulats del Tribunal Constitucional a l’afirmar que no existeix dret a la devolució de l’ingrés corresponent al pagament d’aquest impost quan l’obligat tributari no ha acreditat la inexistència de l’esmentat increment en el valor dels terrenys de naturalesa urbana.

El màxim òrgan judicial ha basat la seua decisió en la constitucionalitat parcial que tindrien aquests preceptes d’acord amb les sentències del Tribunal Constitucional dictades l’any passat, per la qual cosa no hauria de considerar-se que aquesta doctrina pogués derivar en un “xec en blanc” que permetés la devolució de la plusvàlua municipal a tots els contribuents, sinó que s’hauria d’atendre la prova presentada.

En aquest sentit, el Tribunal Suprem també ha assenyalat quins són els elements probatoris més rellevants en relació amb l’IIVTNU. En primer lloc, la càrrega probatòria sempre ha de recaure sobre el contribuent, ja que correspondria al subjecte passiu “provar la inexistència d’increment de valor del terreny onerosament transmès”.

No obstant això, es permet pràcticament qualsevol mitjà de prova que pugui assenyalar indiciàriament l’absència d’una plusvàlua obtinguda per la transmissió de la finca (com podria ser, per exemple, la diferència entre el valor d’adquisició i el de transmissió que es reflecteix en les corresponents escriptures públiques). Finalment, l’Ajuntament serà la part encarregada, en contra de les esmentades pretensions, de demostrar que el cobrament del tribut ha estat realitzat conforme a dret.

El gran avantatge d’aquest pronunciament judicial probablement sigui que aclareix la funció que han de tenir els diversos tribunals en relació amb la doctrina a seguir en els casos de reclamacions de la plusvàlua municipal, fet especialment rellevant si tenim en compte els nombrosos expedients que es tramiten en diversos Ajuntaments i els diferents casos que s’estudien en diferents Tribunals Superiors de Justícia.

D’aquesta forma, s’ha assenyalat un rellevant precedent tant per als primers (tant en els supòsits de transmissions posteriors a la sentència com en les sol·licituds de rectificació d’autoliquidacions i devolució d’ingressos indeguts que s’han rebut) com per als segons (val a assenyalar que aquesta sentència del Tribunal Suprem procedia d’un recurs de cassació interposat davant un pronunciament del Tribunal Superior de Justícia d’Aragó, i s’arriba a la conclusió que aquest últim òrgan va portar a terme l’operació de manera correcta).

Vist el panorama actual, si creu que pot veure’s afectat per aquesta qüestió i encara té dubtes en aquest sentit, li recomanem que es posi en contacte amb un advocat que l’assessori i que pugui defensar els seus drets.