Energia cara o sistema ineficient?

En aquests últims mesos estem vivint uns increments de preus de l’energia molt per sobre del que qualsevol previsió racional podia esperar, i la gran pregunta que tothom es fa és si realment aquest increment de l’energia respon a criteris 100% objectius o ens trobem en una bombolla de preu que en beneficia només a uns respecte a d’altres.

Passarem a explicar les dos teories que actualment hi ha sobre la taula per posteriorment mirar d’aportar llum al problema real que, al meu parer, suposa tenir un sistema de subhastes amb fixació de preu marginal (l’última tecnologia que entra en la subhasta és la que marca el preu per a totes) que ha tingut el seu sentit en els moments en què les diferències de costos de generació entre tecnologies no eren gaire grans, però que en el període actual no té cap sentit.

–Primera teoria: els preus pugen perquè totes les comodities pugen.

El barril de Brent s’ha incrementat en un any per diferents raons aproximadament un 60%, el preu del carbó està tocant pics històrics i el gas puja en la mateixa línia. Aquests increments, sumats al fet que el cost de les emissions de CO2 ha pujat de 5 euros la TM de CO2 a 17 euros, provoquen que els preus de l’energia actuals s’hagin incrementat un 20%.

Aquesta seria l’explicació més freda del perquè els preus de l’energia pugen, i amb l’escenari futur pujaran més si tal com assenyala la UE els costos d’emissions de CO2 s’aniran incrementant fins als 50 euros TM de CO2 el 2030.

–Segona teoria: els preus pugen a causa d’una bombolla de preus creada per les grans elèctriques.

Ningú no entén que amb les pluges que hem tingut durant el final del primer trimestre i sobretot el segon trimestre hàgim tingut els preus que hem tingut, molt per sobre dels mateixos preus de l’any anterior amb una situació hidràulica molt pitjor.

Això es deu principalment al fet que a partir d’una situació de poques reserves d’aigua als embassaments tot l’aigua que hem tingut ha servit per incrementar d’una forma espectacular les reserves, però les concessionàries d’aigua no han tingut la necessitat d’evacuar-la i han pogut especular amb els preus, cosa que no ocorre en situacions on els embassaments es troben en nivells normals i necessites evacuar per recollir totes les aigües provinents dels desglaços (en aquests casos s’abaixen molt els preus perquè es necessita entrar en les subhastes i no hi ha marge a l’especulació). Això és una realitat que el mateix sistema contempla. Per tant, encara que la CNMC hagi obert una investigació en aquest sentit, crec que poc es pot fer, ja que forma part de les regles de joc.

Mentre no tinguem una liberalització del sector de la generació real, el 90% de la generació hidràulica recau en només dos companyies. Sempre existirà el dubte sobre si els preus són reals o són preus que aprofiten determinades situacions de mercat.

Una vegada exposades les dos teories, he d’assenyalar que les dos són veritat al meu entendre, i si és així, el problema es troba en el model de fixació de preus, és a dir, en el model de subhastes amb preu marginal.

Aquest model ha pogut tenir sentit mentre les diferents tecnologies que entraven en la subhasta no tenien costos de generació molt distants entre si i passo a explicar-me: les diferents tecnologies que generen l’energia de tots els consumidors a Espanya són molt diverses i els seus costos de generació, molt diferents. D’una banda, tenim les centrals nuclears i hidràuliques, on la gran majoria estan totalment amortitzades i el seu cost de producció és petit, i, de l’altra, tenim les tèrmiques i cicles combinats, on el seu cost de producció depèn dels preus del gas, carbó, Brent i costos de les emissions de CO2.

En incrementar-se tots aquests costos de forma espectacular, la bretxa entre els costos de les diferents tecnologies s’ha obert molt i això provoca que el que paguem per l’energia els usuaris i empreses estigui per sobre dels costos de generació reals que tenen les centrals per produir l’energia, a causa que els preus de la subhastes es tanquen a preu marginal, és a dir, que el preu que cobren per generar energia les diferents tecnologies és l’últim preu que casa l’oferta amb la demanda, i si aquest preu normalment el tanquen les tecnologies més cares, que són el carbó i els cicles combinats, està provocant que les tecnologies com la nuclear i la hidràulica estiguin ingressant en els seus comptes uns diners superiors als costos de generació, la qual cosa provoca uns beneficis per sobre del que hauria de ser tractant-se d’un bé de primera necessitat. Aquest model està caduc i és necessari buscar un nou model on, des de la meva humil opinió, hauria de deixar fora de la subhasta les tecnologies ja amortitzades com la nuclear i la hidràulica i establir unes rendibilitats adequades per a aquestes tecnologies, però sense participar en aquest model de subhastes tan injusta on competeixen tecnologies que res tenen a veure en els seus costos de generació, la qual cosa provoca un increment de costos no ajustat als costos de generació real i frena l’economia real, que ha de competir en un món global amb uns costos energètics dels més cars d’Europa.