Bolonya

Aquests darrers dies estic ocupat preparant les classes del curs vinent, i buscant obres que puguin donar als estudiants, en aquest cas, de Treball Social, una visió general del Dret, dels seus principis i de l’organització de l’Estat, i m’ha caigut a les mans un treball coordinat pel professor Carlos Rogel Videl, que porta per títol El derecho en España, editat l’any 2014 en un llibre de 151 pàgines (no vull fer pas publicitat del llibre, però crec que és molt entenedor i fàcil de llegir).

Si parlo d’aquest llibre és perquè els autors el dediquen expressament al Reial Col·legi d’Espanya a Bolonya, i fan constar que ha estat “cuna de juristas durante siglos y morada de nuestros años mozos”.Aquest reconeixement explícit a Bolonya, a la seva universitat i al Reial Col·legi d’Espanya –fundat el 1364 pel cardenal Gil de Albornoz, amb la finalitat de finançar els estudis de joves espanyols a la Universitat de Bolonya (també coneguda com l’Alma Mater Studiorum), que des de la seva fundació l’any 1088

(és la mes antiga d’Europa)– reitera el seu gran prestigi, especialment en l’estudi del Dret. Actualment, el Reial Col·legi d’Espanya a Bolonya atorga beques, en concurs públic, per a estudis de doctorat fins a l’obtenció del doctorat europeu, i, des de sempre, els beneficiaris d’aquestes beques són coneguts entre nosaltres amb l’apel·latiu de bolonios, com a signe identitari i distinció, gairebé com un segell de qualitat, entre els companys d’estudis i de professió.

Des que a final del segle XI, Irnerio va establir una escola dels glosadors a Bolonya, després coneguda com a Escola de Bolonya, podem dir que els juristes tenim, en general, un sentiment d’admiració, de vinculació i de pertinença. Els glosssadors es dedicaven a l’estudi, interpretació i aplicació actualitzats del dret romà, contingut en les compilacions ordenades per l’emperador Justinià cinc segles abans.

Dit d’una altra manera, els glossadors són el pont que traspassa el dret romà a l’Europa medieval, que l’adapten, i el converteixen en la base normativa d’organització de la vida en societat. Per això, durant molts segles, gent de tot Europa ha anat a estudiar a Bolonya, i cada país edificava el seu col·legi per acollir els estudiants, talment com va fer el cardenal Gil de Albornoz, per atendre els que hi anaven des de les terres d’Espanya.

Val a dir que durant molts anys he portat, més o menys en secret, la pena de no haver pogut estudiar a Bolonya. En els meus temps d’estudiant encara no existia el sistema Erasmus, que avui permet als joves europeus fer cursos en altres universitats de la Unió Europea, i establir vincles d’amistat i ampliar el coneixement i la cohesió dintre de la Unió Europea, i, per altra banda tampoc he estat un estudiant brillant amb opcions reals per tal d’aconseguir una beca al prestigiós Col·legi. Però allò que un mateix no ha sabut, o no ha pogut aconseguir, ho ha obtingut l’habilitat femenina en forma de regal conjugal, i aquest hivern, la meva esposa, i uns amics m’han obsequiat amb un Erasmus, molt sui generis, per celebrar el meu aniversari (gràcies), i junts hem pogut viure, amarats de pluja i vent, l’esperit universitari que es respira a Bolonya, i la casualitat ens ha donat l’oportunitat de presenciar els exàmens de grau a l’antiga Facultat de Dret. Tot un espectacle acadèmic, familiar i social.

L’edifici de la facultat té un pati semblant al de l’IEI, que aquell matí plujós anava ple de corredisses i de nervis. Al primer pis hi ha diverses aules, algunes adornades amb pintures al sostre. La galeria plena de gent, nois i noies joves, estudiants, envoltats d’amics i familiars. La porta de l’aula, sobre la qual s’ha clavat una llista amb noms, s’obre cada deu minuts, aproximadament, i en surten joiosos l’estudiant, o estudianta, i els amics, que, en aquell precís moment, posen una corona de llorer a l’homenatjat. Tot són abraçades, petons, crits, i es van formant petits seguicis que comencen la celebració obrint ampolles de cava a la mateixa porta de la facultat, i es desplacen enjogassats pels carrers de la ciutat, amb el nou llorejat, d’aquí cap allà. És la laurea.

Dintre de l’aula, un seriós tribunal format per sis membres, amb toga negra i musseta blava, davant del qual s’asseu l’alumne, amb la seva tesina a la mà. Fa l’exposició, i respon les preguntes que li formulen. Després el tribunal demana als assistents que es retirin, delibera, i en pocs moments, dóna l’avaluació. En molts casos esclaten els aplaudiments, i sorgeixen les abraçades.

Un fotògraf deixa constància de tots, i, d’alguna manera, organitza les entrades i sortides. Crida l’atenció, potser perquè contrasta amb els nostres costums universitaris actuals, el rigor en l’ús del vestuari acadèmic tradicional. Que, com no podia ser d’altra manera, també es projecta i s’imposa en la forma de vestir dels alumnes. Totes i tots van mudats; ells amb americana i corbata, vestits de diumenge, per dir-ho ras i curt.

D’altra banda, Bolonya és singular pels seus carrers porxats, uns vint quilòmetres, que protegeixen els vianants del fred, de la pluja, i del sol; per les altes torres que, inútilment, volen entrar al cel, i, de les actuals només en queden dues, i pels seus palaus, esglésies i monestir, on vam trobar un gat que dormia en una capella prop de l’escalfor d’un radiador.

Però, deixant a banda la impactant anatomia del deu Neptú situat al costat de l’ajuntament, brandant el seu trident, jo em quedo amb la seva biblioteca pública, situada en l’edifici d’una antiga caixa d’estalvis, que acull a les sales que envolten el pati central una munió de lectors que fan cultura tot resguardant-se del fred. Senzillament impressionant, i digna de ser admirada. Crec que aquesta biblioteca, i l’urbanisme de la ciutat són el resultat de molts anys de governs municipals d’esquerra, que potser ens cal imitar.

Sí, ha valgut la pena. Encara que petit, aquest Erasmus hivernal i tardà ha estat molt profitós, en tots els sentits.