Avui fa un any

El bé més preuat d’un ésser humà és la vida. No sabem ni quan ni com acabarà la nostra pròpia; pot ser de forma accidental o per una malaltia, però mai no hauria de ser per l’acció criminal de cap altra persona. Per això, ens rebel·lem especialment davant de la brutalitat d’un acte terrorista que no té justificació en cap cas.

Vénen aquestes reflexions prèvies arran que, avui fa un any, disset persones innocents van perdre la vida en el salvatge atemptat jihadista que va tenir lloc a Barcelona i, l’endemà, 18, a Cambrils. Eren éssers innocents, passaven per allà. Vaig estar aleshores a Barcelona i em va provocar una profunda indignació la vergonyosa manipulació política d’un acte que hauria d’haver servit només per condemnar els atemptats i donar suport a les víctimes i les seues famílies. No va ser així. Les pancartes contra el Rei i contra el President Rajoy, als quals s’acusava de vendre les armes amb què s’havia perpetrat la massacre em van semblar una cosa miserable.

Allò semblava un assaig de tot el que havia de venir després. L’intent de patrimonialitzar la memòria de les víctimes de l’atemptat era el preludi del 6 i 7 de setembre, de l’11 i el 20 del mateix mes, de l’1 d’octubre i, així, fins avui. En aquest temps han tingut lloc importants esdeveniments: Eleccions Autonòmiques que va guanyar el separatisme amb el 47,5 per cent dels vots però que, en comptes de governar, manté els seus desafiaments. Un Govern socialista que va assolir el Poder mitjançant uns pactes tan miserables com d’impossible compliment i tan inclinat com sempre a les aliances identitàries obstinat en una operació diàleg desmentida contínuament per un personatge que presideix només per a una part dels catalans i que, amb els seus incessants insults al Rei, en comptes de debilitar-lo, l’enforteix com a símbol de la Unitat dels que hi creiem.

I és que també s’ha pogut comprovar que el Prucés no pot superar l’acció d’una Justícia independent, el rebuig de la Unió Europea, la resposta de més de la meitat dels catalans i la fortalesa d’un Estat de Dret en el qual totes les Autoritats deixen de ser-ho quan no compleixen les Lleis gràcies a les quals han assolit les seues altes representacions. I, sobretot, no podrà acabar amb aquest assoliment compartit que va ser la Transició del 78.

Avui, els que ens manifestem amb el Rei, amb el President del Govern, amb el nostre President Pablo Casado, amb companys demòcrates del nostre partit i altres formacions i amb ciutadans anònims; ho fem en record de les víctimes, per donar suport als seus familiars i amics i per condemnar el terrorisme. Avui; la República dels Somriures amb el seu inefable President al capdavant, intenta apoderar-se en exclusiva del 17-A, torna a ensenyar la seua pitjor cara i no ens representa. Aquesta no és la veritable cara de Catalunya.

La veritable és una altra. Perquè més aviat que tard, Barcelona recuperarà la unitat amb què ens vam manifestar contra els etarres que van matar Ernest Lluch o la de Sant Sebastià quan, amb tota la ciutat a les fosques, compartíem el dolor per l’assassinat de Gregorio Ordóñez. O l’expressada pel conjunt de la societat espanyola després de l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, que va construir l’esperit de les mans blanques d’Ermua. Perquè el propi de les societats lliures i democràtiques és no equivocar-se d’enemic i, avui aquí a Barcelona, com a París o a Londres, les víctimes són de tots i els autèntics enemics són els que no respecten la vida dels altres.