No tenim por

No tenim por va ser el hashtag que es va promoure després dels espantosos atemptats jihadistes de l’estiu passat. Una d’aquelles frases per etiquetar missatges i promoure bons sentiments després de la barbàrie. Però crec necessari fer-se una reflexió.

No tenim por. Certament, la societat espanyola ha donat un exemple sobre com sobreposar-se a les matances terroristes. Al llarg de dècades, ni el terrorisme d’ETA, GRAPO, Triple A, GAL, Terra Lliure, Jihadisme o de qualsevol altra banda d’assassins ha aconseguit que les víctimes, les seves famílies o la resta d’espanyols hagin demanat res més que memòria, dignitat i justícia.

Memòria. Deixin-me que els expliqui una història. La història d’una viuda, Pilar Elías, amb qui vaig compartir un cafè a Saragossa fa diversos anys. Un cafè i una història d’angoixa, de pena, de dolor. El 1962 Ramón Baglietto va salvar un nen petit, Kandido Azpiazu, de morir atropellat per un camió en un tràgic accident en el qual van morir el seu germà i la seva mare.

Anys després, el 1980, Azpiazu va matar Ramón, regidor d’UCD a l’Ajuntament d’Azcoitia, metrallant el seu cotxe primer i etzibant-li un tret al cap. Azpiazu va ser jutjat i condemnat a 49 anys de presó. Tanmateix, el 1990 , tot just deu anys després, a Azpiazu li concedeixen la llibertat provisional i es compra un local i munta una cristalleria als baixos de l’edifici on viuen la viuda i els orfes de Baglietto.

Pilar, serenament, em va explicar el que sentia cada vegada que entrava i sortia de casa seva i veia l’assassí del seu marit, l’assassí del pare dels seus fills, fent vida presumptament normal mentre a ella li quedava el dolor i la lluita perquè no s’oblidés aquest mateix dolor en tantes altres víctimes. Ni una sola vegada em va parlar de revenja. Ni una. Dignitat. Hi ha una cosa que sempre s’ha reclamat tant per les diferents associacions de víctimes com a nivell individual pels que han patit l’horror del terrorisme.

Suport. Suport psicològic, suport mèdic, suport econòmic, suport social, suport institucional. Una vegada s’apaguen els ecos mediàtics, les víctimes necessiten que no se les deixi soles amb el seu sofriment. Necessiten mitjans per pal·liar, no només les pèrdues humanes, sinó les terribles ferides físiques i emocionals. Necessiten mitjans econòmics per poder suportar el dia a dia, per poder afrontar el present i el futur de forma digna. No sempre els han aconseguit i, en ocasions, quan els han aconseguit, ha estat tard i malament. Queda molt camí per recórrer aquí.

Justícia. A Ángeles Pedraza li van matar la seva filla Myriam en la massacre de l’11-M. Ella em va explicar que es va abocar a l’activisme per sobreposar-se al trauma. Volia justícia. Volia que s’investiguessin tots i cada un dels atemptats, que els culpables fossin trobats i que se’ls portés a judici. Perquè hi ha quatre-cents crims sense resoldre, hi ha més de sis-centes sentències sense culpables.

I cal investigar, cal trobar els cervells i els executors, els que van col·laborar i sí, també els que van mirar cap a un altre costat. Per això està la justícia, per donar respostes des de l’estat de dret. A Espanya, cap víctima no s’ha pres la justícia per la seva mà.

I deixin-me que afegeixi una cosa més a aquesta reflexió: responsabilitat. Les víctimes sempre han exigit que no se les polititzi, que no siguin utilitzades com a arma llancívola d’uns partits davant dels altres.

I aquí és on entra la responsabilitat dels polítics, servidors públics. Utilitzar actes de commemoració i suport a les víctimes per treure’n profit partidista d’un atemptat és nauseabund. Utilitzar una tribuna pública com aquesta que se’ns cedeix als portaveus municipals per abocar preguntes i acusacions com les que ha fet el senyor Postius és abjecte. Barrejar el terror jihadista i totes les seves horribles conseqüències amb les seves obsessions separatistes produeix por. Por de la seva irresponsabilitat, por de la seva manca d’empatia i por de l’ús que fa del sofriment aliè.

Les víctimes no es mereixen això. Les víctimes es mereixen el respecte, la memòria, la dignitat, la justícia i la responsabilitat per part de tots. Sense cap fissura. I llavors podrem dir allò de no tenim por.