Primàries d'estiu al PSC de Lleida

És ben cert que estem passant un agost ben entretingut els i les militants del PSC de Lleida, perquè entre capbussada i capbussada ens estem jugant l’alcaldia de Lleida. Dos perfils, dos models, dos maneres de ser, dos formes de fer, un home i una dona.

La cursa és, ho garanteixo, apassionant. La primera cosa que necessito dir és que mai no hauria dit que d’un procés de primàries tan sobtat i accelerat, després de la renúncia de l’alcalde Ros, ben just la mateixa segona setmana d’agost, en pogués sortir tanta maduresa de la militància del PSC de Lleida. Ho dic de cor.

Mai no hauria suposat que de tanta pressa en sortís tanta generositat en forma d’avals explícits i de suports carregats de discreció i complicitat.

Per tant, el que vull dir d’entrada és que, sigui quin sigui el final d’aquest trajecte, ha valgut molt la pena el recorregut, perquè en 5 dies frenètics hem superat el nombre d’avals requerits amb escreix i això no era pas previsible, ni fàcil! Per tant, comencem a respondre preguntes.

Què vull per a Lleida? El mateix que vull per al futur dels meus fills. Una ciutat culta, sense escarafalls, perquè no els necessita, perquè allò que l’avali ha de ser la seva ciutadania educada, tolerant, senzilla.

Som com som, és cert. Però sempre podem millorar. I la millora que preval sobre les altres és sempre la humana. Darrere seu arriben els grans avenços i els canvis reals, amb garanties.

Voler ser alcaldessa de Lleida no és només una qüestió d’il·lusió, és una aposta feta des de la seguretat, ja que els anys que he passat a la Paeria m’han servit per conèixer la institució, les persones que la mantenen viva, treballadores i treballadores municipals, i la ciutat en si.

Això vol dir conèixer les persones, els carrers, les entitats, els serveis, els canvis que s’apropen, els deures pendents... Perquè és cert que hi ha regidories que tenen la funció i el privilegi de xafar carrer contínuament, però també és cert que des del l’àrea econòmica ens tanquem sota pany i forrellat perquè cada projecte tingui una partida, una dotació pressupostària, i això vol dir treballar a fons i transversalment tots els temes de ciutat, perquè hi hagi diners per grans projectes, però també, i sobretot, per donar resposta a la veïna preocupada per una rajola que s’alça o al veïnat que demanda espai verd al barri o a la parella que vol ser usuària d’una escola bressol municipal o a l’entitat i al particular que necessiten d’un ajut públic econòmic per tirar una mica més endavant. Per això, em conec la ciutat i la ciutadania i què demanden.

La Lleida que vull és això. Una ciutat de Lleida de progrés i de canvi, sensible a cada una de les necessitats. Fa anys que escolto com batega aquesta ciutat i la conec tant com l’estimo.

Sóc dona? Sí. És el meu únic argument? No. Però batallaré per ser la primera alcaldessa de Lleida, la primera de moltes! Perquè vull ser, en tant que actualment número dos, la primera dona alcaldessa socialista de la nostra ciutat.

Suposo que el que sento ho sentirien, en algun moment, Anne Hidalgo, Núria Marín, Isabel Ambrosio, Milagros Todón, Lara Méndez, o Noelia Posse, i més dones que tenen la responsabilitat de ser les alcaldesses socialistes a les seves ciutats. Des de París a Móstoles, passant per Còrdova, l’Hospitalet o Lugo.

El meu alumnat de la Universitat sap que soc jovial en el tracte, però també estricta en el contingut, perquè si hi ha una meta cal arribar-hi, si hi ha un projecte cal executar-lo, si hi ha una idea cal explorar-la. La ciutat de Lleida m’enamora, la gent de Lleida em captiva i si acabo aquesta duríssima cursa de les primàries amb una victòria, hi dedicaré tot l’esforç i tota la meva il·lusió a ser la millor representant de la nostra ciutat.

Sóc militant de base, fa més de 15 anys que soc al Partit Socialista de Catalunya. Tinc un compromís amb unes sigles, que porten l’S de socialisme. Ho he sentit així i ho repetiria, igualment, com quan vaig accedir a sotmetre’m a unes primàries a contrarellotge, malgrat estar en la còmoda posició de ser la número dos, perquè sigui la militància qui acabi decidint qui vol, definitivament. El meu objectiu no és personal, sinó col·lectiu i crec sincerament que puc defensar una candidatura socialista que ens retorni a les majories socials, de progrés.

Tot això, com escrivia Montserrat Roig, només es pot defensar des de la “mirada bòrnia” de les dones, perquè “en un ull hi duem un pedaç, i això ens permet seguir mirant cap endintre, escoltar la nostra veu, (...) mentre que l’altre ull mira cap enfora, vola lliure, activament, sense ulleres fosques, ni càmeres, ni binocles...”. Un cop més, gràcies pel suport en aquestes primàries d’agost i, el dia 27, la militància decidirà. Els demano confiança.