La generació de la plenitud nacional

Eren dos quarts d’una del migdia de diumenge passat quan, en acabar l’acte oficial organitzat a la Seu Vella de Lleida pel Govern de la Generalitat amb motiu de la celebració de la Diada, algú, des de les muralles que envolten el pont llevadís, va cridar: “Llibertat!” L’acte espontani d’un dels assistents a l’ofrena floral pels caiguts en defensa de les llibertats del nostre país es va encomanar al públic en general, que va començar a corejar la paraula llibertat i a fer picar rítmicament les mans. El conseller de l’Interior, Miquel Buch, que presidia la commemoració oficial, es va afegir al clam fora de protocol, igual com el delegat del Govern, Ramon Farré, al seu costat. En canvi, el nou paer en cap, Fèlix Larrosa, va romandre en silenci i amb les mans immòbils, visiblement incòmode. Tot i els seus intents per demostrar un tarannà diferent al del seu predecessor, va ser incapaç de mostrar la mínima empatia pels presos polítics i els exiliats, autèntics protagonistes de la Diada d’enguany. Va romandre estàtic i amb el rostre seriós, igual que el subdelegat del Gobierno, José Crespín. Mentre va durar aquest moment tan emotiu va ser inevitable recordar com, un any abans, en lloc del conseller Buch qui ens havia acompanyat en aquell mateix acte era el conseller Jordi Turull, ara empresonat de forma preventiva i injusta. Davant de l’alcalde Ros, que ja havia manifestat la seva negativa a col·laborar en els preparatius del referèndum de l’1 d’octubre, Turull havia apel·lat a la seva consciència personal i política. “Cadascú s’ha de preguntar: Què faràs l’1 d’octubre? Ajudar a votar o ajudar a impedir-ho?”, va dir en un discurs que, tornat a escoltar un any després, fa esborronar. Turull va ajudar a votar i roman castigat en una cel·la; Ros va ajudar a impedir-ho i ha estat premiat amb una ambaixada. Tot en ordre al regne d’Espanya.

L’Onze de Setembre d’enguany ha tornat a ser un èxit per la massiva participació en els actes organitzats per la societat mobilitzada, tot i el context de certa desorientació posterior al 155. Estem en un entorn d’anormalitat per l’existència de presos polítics i d’exiliats que dificulten el diàleg amb l’estat i que propicia que de vegades també es produeixin dissonàncies internes dins mateix de l’independentisme. Però, malgrat tot, la gent –l’origen autèntic de tot aquest moviment– ha tornat a sortir al carrer i ha tornat a dir ben clarament que l’aposta per la llibertat i per la república no és flor d’un dia. Ni és un suflé ni tampoc no és un globus que es pugui desinflar. És una aposta sòlida, persistent, cívica i pacífica. És l’aposta de la centralitat de la societat catalana, com demostren els diferents resultats de les últimes convocatòries electorals.A Lleida, la marxa de les torxes fins a la Seu Vella va tornar a ser multitudinària. Potser fins i tot més que en anys anteriors, malgrat que la pluja va fer acte de presència durant el recorregut pel carrer Cavallers i l’ascens a l’antiga catedral. La cita va completar-se, a més, amb els càntics dels Cantaires de Ponent que, incansablement, es troben cada dilluns al vespre per reclamar la llibertat dels presos i les preses polítiques i pel retorn dels exiliats. Per segona setmana consecutiva, canviaven l’escenari de la plaça Paeria per la Seu Vella, on també havien cantat el 3 de setembre com a punt final a la cadena humana que va portar els setze retrats dels represaliats fins a la Porta dels Apòstols. Però a part dels actes institucionals i populars a casa nostra, els lleidatans també vam ser ben presents a la manifestació de dimarts a la Diagonal de Barcelona. Un any més, i ja en van set de consecutius, Catalunya ha tornat a mostrar al món el millor de si mateixa. Ha estat una Diada estranya, certament. Però ha servit per reconfortar-nos internament, per dir-nos a nosaltres mateixos que seguim aquí, dempeus i convençuts, però també per dir-li a Espanya i a Europa que la nostra voluntat de ser una República no ha estat vençuda ni per les amenaces, ni per la repressió, ni per les campanyes feixistes. A la Diada de l’any passat, el conseller Turull explicava que l’endemà mateix de la derrota del 1714 va començar la lluita per recuperar la plenitud nacional i que moltes generacions de catalans van mantenir viva aquesta flama, malgrat que sabien que ells no veurien la total recuperació de la nació. Però tenien la fe que, finalment, arribaria una generació que ho aconseguiria. I aquesta generació, som nosaltres.