Un home savi, un home bo!

Penelles viu uns dies de dol, el Tato ha marxat, sense temps de dir-nos i dir-li adéu, aquest dissabte encara va regar el seu estimat hort i diumenge es va adormir, amb el petó de les seves filles, i així s’apagava del tot.

A tots els nostres pobles hi ha els padrins que esdevenen una mica padrins de tots, aquella gent gran que també són gran gent, que amb la seva presència, el seu tarannà, les seves dites fan i escriuen la història d’allò més nostre, les vivències del dia a dia.

El Joan del Tato era un home savi, amb una saviesa que li donava la vida i l’afecte cap a tots els altres. Ell va néixer a Penelles i ens coneixia a tots, els joves i els vells, sabia aquella història que no és amb majúscula i dins d’un gros llibre, sabia la història que basteix el nostres poble, la història de les persones. El Joan, de segur, que ben just va poder anar a escola, que de ben petit li va tocar treballar i treballar ben fort, la terra no regala res, i calia suor i esforç, com el que han viscut tants dels nostres estimats padrins i padrines.

El Tato era un home de gesticulacions singulars, diferents, “marca de la casa”, en diríem. La seva imatge sempre portava un somriure picardiós, un parlar que s’allargava i un tracte proper, planer... ben cordial.

Un home de carrer, li agradava anar a fer el carajillo, estimava amb bogeria les seves filles i la seva Cinta, i a més a més el diumenge també anava a missa. Ja ho veieu, un home gran com tants que tenim pels nostres pobles.

Al Tato l’estimaven grans i joves. Els nens i nenes de l’escola, m’explica la meva filla, van tenir una gran tristesa quan dilluns, des de l’escola, van sentir que tocaven a morts i el que ens havia deixat era el Tato. La vida d’una persona anònima i senzilla es converteix, per aquesta manera de ser que us hem explicat, en una part de la vida de molts de nosaltres. D’ell ens quedaran moltes anècdotes, que només seran nostres, ja que ell ens les ha regalat.

Agraïm també al programa d’El Foraster del Quim Masferrer, en el qual ells dos van connectar de seguida, hi havia molt bona química i una amistat sense gaires formulismes; i ara també el programa Volando voy, quan l’emetran per la televisió, els propers dies, serà un bon homenatge a la seva persona i al seu record entre tots els penellencs.

Ara estem tristos, i pensar amb el Tato se’ns fa difícil, sobretot perquè aquests dies podem trobar encara trossets de caliquenyos que anava deixant escampats per tots els racons, però ben segur d’aquí a poc temps aquesta tristor esdevindrà una nova rialla, tal com ell voldria.

I quan nosaltres o vosaltres passeu per davant del seu gran mural, el Tato semblarà sortir de la gran paret per tornar a somriure’ns, a dir-nos alguna cosa assenyada, i continuar sent part viva del poble i de la gent de Penelles.

És per mi un honor com a alcalde de Penelles escriure aquestes ratlles i poder donar-te, Tato, en nom de tots els regidors i en nom del poble de Penelles, des de la fe, un arreveure i des de la raó, un gràcies per tot: Tato, moltes gràcies!

I a aquest agraïment hi volem afegir un gran aplaudiment, perquè se’l mereix per ser un “home savi i bo”.