“¿Dónde están las urnas?”

En realitat, la frase literal és “¿Dónde están las putas urnas, hostia?”, però m’he volgut estalviar les paraules malsonants al titular. És l’expressió d’impotència d’un dels policies enviats pel govern espanyol ara fa un any per impedir el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Són les paraules d’un agent que, després de destrossar juntament amb els seus companys de manada totes les portes que es van trobar al davant al col·legi Nostra Llar de Sabadell fent conya sobre un teòric servei urgent de serralleria vint-i-quatre hores, no pot més que expressar d’aquesta manera la seva infinita frustració. És el reconeixement de la seva derrota. És una frase que, en realitat, il·lustra la nostra victòria de l’1 d’octubre.

Aquest dilluns farà un any d’un d’aquells dies que es recorden tota una vida. Cadascú de nosaltres, per molts anys que passin, podrà explicar amb tots els detalls com va viure i què va fer l’1 d’octubre del 2017. Ens ha quedat gravat. Al contrari del que passa amb altres moments històrics que hem viscut al llarg de la nostra vida, i que també conservarem a la memòria per haver-los vist per televisió, com els avions estavellant-se a les Torres Bessones de Nova York l’11-S del 2001 o l’atemptat a l’estació madrilenya d’Atocha l’11-M del 2004, aquí no només recordarem les imatges dels mitjans de comunicació, sinó que cadascú de nosaltres tindrà la seva pròpia pel·lícula viscuda dels fets. L’1 d’octubre del 2017 és una data en la qual vam ser protagonistes de la història del nostre país i que cal reivindicar-la com el que va ser: el dia en què vam votar, el dia en què vam guanyar, el dia en què vam decidir que volem ser una república.

És clar que la violència desencadenada per les forces de seguretat de l’estat per impedir aquest exercici democràtic va ser tan desmesurada que ens va indignar, ens va fer plorar, ens va fer por o ens va fer sortir la valentia que no sabíem que teníem a dintre. O potser, al llarg del dia, vam anar passant per tots aquests estadis. Cadascú ho va viure íntimament de manera diferent, en funció del seu caràcter, de les seves circumstàncies i del lloc on es trobava. Personalment, el recordaré sempre des de dos sentiments molt contraposats: l’orgull i la vergonya. L’orgull pels meus veïns, per la forma com ens vam organitzar per protegir els col·legis i per defensar les urnes; per la forma com vam estar disposats a posar literalment la cara davant les porres; per la immensa dignitat, pacifisme i civilitat amb què vam fer front a un atac que, francament, ningú no s’esperava amb aquell grau d’agressivitat. I vergonya perquè aquell dia ens ho vam haver de fer sols. El nostre alcalde ens va abandonar, no ens va protegir i, a sobre, va justificar i emparar l’actuació dels qui ens estaven apallissant. Ser alcalde és, sobretot –i em comprometo a no oblidar-ho quan em correspongui demostrar-ho–, estar al costat de la ciutadania, sobretot quan la seva seguretat està en perill.

Aquest dilluns toca reivindicar l’1-O, tot i que de fet les commemoracions a Lleida ja van començar ahir amb la inauguració per part del president de la Generalitat, Quim Torra, d’una escultura al pati de l’Escola Oficial d’Idiomes, un dels principals escenaris de la brutalitat policial a la ciutat. A tots plegats ens correspon demostrar que ara fa un any ens vam autodeterminar i que la força de la gent, que es va tornar a mostrar el dia 3 amb l’aturada de país i amb la manifestació més multitudinària de la història de la ciutat, és imparable. Dilluns us convido a participar en la manifestació que recorrerà Lleida, a partir de dos quarts de vuit de la tarda, des de la plaça de la Pau i fins a la delegació del Govern de la Generalitat, a l’avinguda de Catalunya. És cert que un any després d’haver votat i d’haver guanyat, la República encara no és un fet. Hem viscut la repressió, l’aplicació del 155, l’empresonament dels nostres líders polítics i socials, l’exili del president i de part del seu govern i la sensació que, malgrat haver guanyat les eleccions del 21 de desembre passat, encara no podem abastar l’objectiu democràtic que ens havíem proposat. Però cal seguir perseverant. Si la nostra determinació es manté intacta, la força de la voluntat majoritària acabarà sent incontenible. Ara ve l’aniversari de l’1-O, aviat arribaran els judicis als nostres presos polítics, més endavant, les eleccions municipals i europees. A cada oportunitat que tinguem hem de demostrar que això no té marxa enrere, que l’1 d’octubre ho va canviar tot i que ho va canviar per sempre.