Un any del “vam votar, vam guanyar”

Menystenir, minimitzar o ignorar l’impacte que a la ciutadania de Lleida va tenir el referèndum per la independència dut a terme a Catalunya l’1 octubre del 2017 és viure d’esquenes a la societat que ens envolta.

En aquell primer d’octubre de fa un any, Lleida va sortir al carrer convençuda que vivia en democràcia. Hi havia gent de totes les edats i de tota mena, des dels joves inconformistes fins als més conservadors, pares i mares amb criatures, padrins i padrines, pagesos, metges, mestres, electricistes i manyans. Tots vam sortir de casa cap als col·legis electorals convençuts que podríem exercir el dret a vot perquè vivíem en un estat en democràcia.

Per a aquells que vam participar, més o menys activament al referèndum, hi ha un abans i un després de l’1 octubre. Recordo la demanda de solidaritat de divendres al vespre des de l’Institut Ronda: “Som quatre persones davant de l’Institut i volem assegurar-nos que diumenge hi podrem votar.” La crida va fer efecte i, quan hi vaig arribar, el recinte estava obert i hi havia prou gent disposada a passar-hi dues nits. Segurament va ser el detonant per bona part de la ciutadania. A partir d’aquí, la logística popular es va disparar a altres col·legis electorals. Els que no ho havien fet es van començar a organitzar en un exemple d’autogestió, cooperació i eficàcia encomiables. Els nostres telèfons treien fum i el grups de WhatsApp es feien interminables, afegint més i més contactes.

Va arribar diumenge i l’expectativa anava in crescendo fins que els representants de l’administració i els responsables dels locals els van obrir. Arreu es va fer un passadís per deixar entrar les urnes i les paperetes. Com a bons catalans vam posar-nos a la feina. Els preparatius i la salvaguarda dels col·legis electorals les nits anteriors ens havien donat aquest regal, el regal de poder exercir el nostre dret a expressar-nos votant. L’emoció i l’alegria eren incommensurables, l’ambient era especial. El de les grans ocasions. Però de seguida van començar a arribar notícies de la brutalitat policial, i l’emoció i l’alegria es va transformar en por, però alhora en la determinació i fortalesa necessàries de qui se sap legitimitat per aguantar l’embat.

L’1 d’octubre serà, en la memòria dels lleidatans i lleidatanes, com un doble record: com el dia fatídic en què les forces policials estatals van actuar amb total impunitat i violència desmesurada per evitar que lliurement s’expressés la ciutadania, però també el record del “vam votar i vam guanyar”. A la motxilla portarem sempre la prevenció davant de tot allò que és capaç de fer l’estat, però també –i més important– la capacitat de la ciutadania per defensar-se, organitzar-se i gestionar les situacions més convulses. Prenem-ne bona nota. A Lleida, si bé és cert que bona part de la corporació vam ser al carrer colze a colze amb les dones i homes que van defensar el seu dret a votar, l’equip de govern no va ser-hi, malgrat les proclames a què ens tenen acostumats, les de ser un govern per a tots i un govern proper.

Governar una ciutat és també garantir l’honorabilitat dels homes i dones que governem, compartim o no les seves idees polítiques i els seus ideals. Governar és també defensar la ciutadania de la violència, sobretot quan aquesta és exercida arbitràriament i desmesuradament, saltant-se els mínims criteris de proporcionalitat. Governar és no inhibir-se ni deixar sols els veïns i veïnes patint les greus agressions i vulneracions dels drets més elementals. L’alcalde Ros ho va deixar clar. El nou alcalde, Fèlix Larrosa, té l’oportunitat d’esmenar la plana. Ho farà?